17.5.18

Pedres de Venècia (III)


Mentre visitem el Palazzo Fortuny i la col·lecció d’obres d’aquest interessant escenògraf, dissenyador, pintor..., li faig notar a l’E. els paral·lelismes que hi percebo amb William Morris. Segurament molt allunyats en qüestions relatives a la dimensió social del seu art, hi veig unes certes coincidències tant a nivell estètic com pel que fa al caràcter polièdric de la seva creació. També, en la influència del genius loci o de l’espai en la seva obra. Tant Kelmscott Manor, la casa de camp de Morris als Costswolds, com el Palazzo Fortuny i, per extensió, la ciutat de Venècia, són llocs molt especials, que poden arribar a inspirar, condicionar, esperonar o modular una obra.  Després, descobreixo que l’escriptora guanyadora del Booker A.S. Byatt ha escrit un assaig, Peacock & vine, sobre l’analogia entre els dos artistes i m’inflo una mica. Llegeixo també alguna ressenya del llibre que considera, des d’un punt de vista acadèmic, que aquest paral·lelisme està una mica agafat pels pèls. La inflor baixa però decideixo igualment comprar-me aquest llibre. Morris i Fortuny em resulten dos personatges fascinants.

***

Tornant al que escrivia l’altre dia sobre Vittorio Cini, crec que és interessant també aquest gest d’allunyar-se voluntàriament d’una causa i d’unes idees quan aquestes li comencen a resultar llunyanes, alienes, equivocades.