21.11.17

Diari de Londres (II)


Surto de l’hotel per anar caminant fins al meu següent destí, la llibreria i agència literària Lutyens & Rubinstein, al cinematogràfic barri de Notting Hill. La passejada entre Bayswater i Notting Hill és més que agradable; transcorre entre carrers tranquils, de cases blanques, l’homogeneïtat de les quals es trenca de tant en tant per alguna façana acolorida sense complexos: rosa, blau fosc, groc pàl·lid...Tot i que és migdia, acompanya ja una llum que té un punt de crepuscular. Les fulles caigudes dels arbres, que tapissen les voreres, tampoc s’avergonyeixen del seu cromatisme desacomplexat: grocs, vermells, ocres, daurats... Això em fa tornar de nou al Londres tardoral de Connolly:

Ocre y Dorado. Cortinas y sillas ocres en Yeoman’s Row, baldosas doradas en el fuego, las hojas verdes a través de las ventanas con celosías, después las hojas amarillentas y finalmente las ramas negruzcas de los árboles (… )Cuando de pronto digo Otoño, al principio no veo otra cosa que ocres y dorados, después me vienen tres imágenes entrelazadas: el tapete de cuero ocre sobre mi sofá, los dos almohadones dorados, el vestido ocre de R. encima, su rostro y sus cabellos dorados (…) Un anochecer ventoso en Fulham Road, el ruido de los autobuses, el crepúsculo de noviembre mientras me alejo de los jardines de Elm Park entre remolinos de hojas caídas de los plátanos y los olmos que crecen muy juntos sobre el pavimento resbaladizo a causa de la lluvia; el remolino del cuarteto de Debussy  aunando la amplia curva de la calle y la depresión de mi corazón; caminando en este ventoso anochecer, cuando las farolas acaban de encenderse, calado por la lluvia, solo en la amplia calle, una calle ocre con luces doradas.

Jo camino de dia, sense pluja ni vent, sota la llum també daurada del sol i, en el meu camí, i a mesura que m’aproximo a Portobello Road, vaig trobant més botigues i cafès. Alguns d’aquest cafès tenen taules a fora, on la gent s’asseu a prendre alguna cosa, buscant el sol. Em fan enveja, m’asseuria jo també en una taula a dinar qualsevol cosa, en horari europeu, però vull entrar primer a L&R. La llibreria es troba a Kensington Park Road, carrer paral·lel a la concorreguda Portobello Road. A les parades del mercat d’aquest carrer en trobo un parell de llibres vells, que m’entretenen una mica. En una d’elles ofereixen una primera edició anglesa de 84, Charing Cross Road, la joia de Helene Hanff, però les 60 lliures del preu i, ja posats a filar prim, el fet que existeixi una edició americana anterior, em dissuadeixen. Llibres vells, vinils i andròmines diverses m’aparten temporalment del meu objectiu, però arribo finalment a Lutyens (no sense haver tret el cap abans a Books for cooks i a The Notting Hill Bookshop, on se suposa que treballava el personatge de Hugh Grant en la pel·lícula que porta el nom del barri, o potser ara ja és al revés).
Lutyens & Rubinstein és una llibreria petita -aquest serà el comú denominador, sense saber-ho prèviament, de totes les llibreries que aniré visitant-. La ubicació, el local, la façana, l'aparador, la decoració... la fan especialment bonica. A banda de llibres, ofereixen una selecció de papers elegants, targetes, bosses de roba i demés gadgets. Bado una mica pel local, abans de posar-me a mirar llibres. Agafo un full de paper, curosament dissenyat i imprès, que explica el servei de subscripcions d’L&R. Aquest és un altre punt en comú amb moltes d’aquestes llibreries londinenques: l’enviament periòdic (normalment mensual o bimensual) a una sèrie de clients de llibres seleccionats, i a voltes personalitzats, en funció dels gustos de lector. Em pregunto si aquest servei seria extrapolable al nostre país. No ho tinc clar del tot.
A la taula de novetats hi trobo un altre llibre que m’interessa: la correspondència de Proust amb la seva veïna del pis superior. Entre d’altres coses, en aquestes cartes Proust mira de persuadir la veïna perquè eviti fer sorolls molestos per a la concentració que requereix l’escriptura d’una obra monumental com la seva. Resisteixo novament la temptació.
On ja no la resisteixo és al pis inferior, on, enmig d’una taula em trobo amb The diary of a Bookseller, que resulta ser, com el seu nom indica, el conjunt d’anotacions diàries de Shaun Bythell, un esquerp llibreter de vell d’un poble d’Escòcia. No només el títol i el contingut són un reclam, també ho és la bella il·lustració de la coberta. Mentre m’estic al pis de baix, sento veus darrera les prestatgeries. No, no són imaginacions meves: en un moment donat, una d’elles corre com si fos una porta i en surt una senyora. Crec que al darrera s’hi fa algun tipus d’activitat. Quan pujo a pagar el llibre, la noia de la llibreria es congratula de la meva elecció i jo del seu tracte amable. M’acomiado i me’n vaig, no sense deixar de fer unes quantes fotografies del bonic exterior.


Diari de Londres (I)


Escric aquestes primeres notes assegut al seient de l'avió. La pesadesa dels avions i dels aeroports resulta un tòpic d'una certitud absoluta, més després de llevar-se, com ha estat el meu cas, a les quatre del matí. S'asseu al meu costat una noia jove anglesa, emblemàticament rossa, d'una bellesa excessivament estandarditzada i de rostre lluent, quasi diria oliós, per excés de cosmètics. Es passa el viatge dormint. Jo me'l passo, com sempre, intentant encabir les cames en l'irrisori espai entre files, recolzant el cap a la carcassa de l'avió per mirar, també, d'agafar el son, sense acabar d'aconseguir-ho.
Llegeixo, amb l'afany d'aclimatar-me, uns fragments del dietari londinenc de Cyril Connolly, el mític crític literari impulsor de la també mítica revista Horizon. N'extracto ara uns fragments, que m'agraden especialment. Sobre l'estudi que lloga un jove Connolly a Knightsbridge:

Una hora soñolienta en la casa vacía, sentado en mi futura butaca, leyendo ociosamente mientras alguien desliza los dedos sobre el piano y los niños del barrio juegan en la calle; la tarde plomiza anuncia lluvia. Disfruto de las voces de los niños y del triste ruido sordo de su pelota cuando golpea contra los muros. Exploro la casa y me enamoro de ella. Una extraña intimidad, una sensación de posesión en la casa vacía, me siento como Childe Roland y creo que aquí podré escribir bien.

Tot i que després, el confort el fa canviar d'opinió sobre això d'escriure:

Soy cada vez más y más feliz, el otoño me embriaga, al igual que Londres, y Yeoman's Row y los niños del barrio y las tardes pasadas à l'ombre des jeunes filles en fleur. Cada vez se me hace más y más difícil leer o escribir.

Hi ha coincidència temporal en aquest apunt i el viatge que  he emprès: la tardor. Londres i la tardor: magnífica combinació. Després segueix Connolly reflexionant sobre la còmoda felicitat i cita una conversa amb l'historiador de l'art Bernard Berenson:

Yo me quejé de mi felicidad material, de que en estos momentos disfrutaba tanto de la vida que no se me ocurría ninguna idea más allá de una vaga meditación sobre las cosas materiales. Me dijo que no me preocupase. Las ideas ya te vendrán -dijo- pero la juventud se marchará.

Ja tenim aquí, doncs, aquesta joventut que fuig, leopardianament, que passa més temps fugint - o havent fugit-, que sent en si mateixa. Un dels temes eterns de la literatura... i de la vida.

***

Just abans d'aterrar, mentre l'avió va descendint, impressiona veure la plana eterna d'Anglaterra, un puzzle de camps verds separats irregularment per murs d'arbres de color de bronze. Els camps més protegits del sol matinal conserven encara una fràgil pàtina blanca de gebre, un efímer vestit hivernal.

***

A l'aeroport i fins agafar el tren, es repeteixen els episodis de gran pesadesa -cues, controls, multituds- vençuts gràcies a una certa letargia mecànica, més que no pas a l'estoïcisme o a la disciplina.
Al tren, observo per la finestra els suburbis de la ciutat: rengles i rengles de cases de maó brut, coronades per xemeneies marypoppinsianes. A la llunyania comencen a aparèixer els gratacels de la City i, de cop, ens trobem amb la mola de la central elèctrica reconvertida de Battersea, protegida per un immens mur de vidre. Creuem el riu entre un mar ferrós de rails i entrem a la vella estació de Victoria. Alegria immensa de ser, per fi, a Londres.

***

Agafo el metro a la mateixa estació de Victoria, fins a Sloane Square, on tinc el meu primer destí: John Sandoe Books. M'hi arribo caminant per King's Road, una mica avergonyit per rac-rac excessiu de la maleta que arrossego. Però sembla que l'elegància de Chelsea ho suavitza tot una mica.
En el meu darrer viatge a Londres, instal·lat precisament a Chelsea, vaig passar unes quantes vegades per davant de John Sandoe, sempre a primera hora del matí o al vespre, en horari de tancament. Aquesta vegada la llibreria és oberta. Abans d'entrar, miro l'elegant aparador, de fusta negra, coronat per la bella tipografia del rètol. Entro i deixo la maleta en un racó. Veig copes brutes en caixes i restes d'ampolles de vi, d'alguna celebració de la vigília. Regna una certa atmosfera de ressaca i em sap greu haver-me perdut la festa. Em sorprèn la limitació de l'espai, l'acumulació de llibres i un cert desordre. Em costa una mica orientar-me, però ràpidament trobo alguns llibres que compraria: una biografia d'Anthony Powell, una edició molt bonica de Tales of the Jazz Age, de Fitzgerald, amb daurats art déco a la sobrecoberta, i un llibre sobre el Londres ocult, amb testimonis de personatges que viuen en els límits -en tots sentits- de la ciutat. Aconsegueixo controlar-me i, de moment, no compro res: és absurd acumular molts llibre en un idioma que em costa esforç llegir. Pujo, això sí, al pis de dalt, on hi ha els llibres de butxaca i els de viatges. Em fixo en les fotografies d'escriptors que hi ha a l'escala i em sobta trobar-hi entre els grans mites de la literatura anglesa, Karl Ove Knausgard, tot i que també és un mite. John Sandoe Books em sembla una llibreria sòlida però potser n'esperava més.




(La traducció al castellà del dietari de Cyril Connolly és de Mauricio Bach. Pertany a Uno de mis Londres. Cyril Connolly, Obra selecta, Debolsillo).

14.11.17

Tsundoku

L'amic R., com aquell qui no fa la cosa, em passa això.
I, sí, de vegades no és possible llegir-los tots, però no puc estar més d'acord en què la seva mera presència emana confort.

29.10.17

Aix

Confort de trobar escrit per un altre allò que hem pensat o sentit tantes vegades. Avui, precisament, en un moment d'especial calma, havent dinat, amb el sol ja baix que imposa el nou horari d'hivern. Llegeixo al dietari de Juan Manuel Bonet, La ronda de los días:

Invierno y Aix. Sentado todo el día, viendo la fuente de los nueve cañones, sueño una vida aquí, lejos del mundo y sus suplicios. Caminan siluetas por el Cours, se afanan sin prisas. En el museo duermen los cuadros. Los libros en sus cuevas, las lámparas en el interior de las viviendas, las persianas filtrando el rumor callejero tras los altos ventanales. Sentado aquí, en esta ciudad de músicas, a la sombra tutelar de la montaña, sueño una provincia blanca, no aquella de la que tanto hablamos, no aquella negra. Sueño, y mis sueños se los lleva el rumor del agua.

I és curiós que aquests somnis ens vinguin sempre a la Provença, aquesta província blanca.

25.9.17

Mascotes

Anem al camp de l'Espanyol amb l'N. A la mitja part, amb desplegment de música i fums, es presenten les noves mascotes de l'equip, el Perico i la Perica, moderns, acolorits i flamants, contrastant amb el vell perico una mica descolorit i rònec que ens acompanyava fins ara. Lluny de deixar-se endur per la bellesa i la modernitat, el primer que diu l'N. és:
- Em fa pena l'altre perico.
I com m'agrada que sigui així!

12.9.17

Migdia

Al migdia, faig una escapada als estands de la Setmana del llibre en català que hi ha davant de la catedral per fugir d'humors negres. Estic a punt de comprar-me tres o quatre llibres, però faig un exercici de contenció (l'altre dia m'explicaven que en japonès existeix una paraula per expressar l'acció, tan practicada, de comprar llibres i no arribar a llegir-los). Finalment, el més valuós que m'enduc és l'escena que m'acompanya quan ja me'n vaig: mentre el sol m'enlluerna entrant pel carrer de la Palla, un guitarrista inicia els acords de Space oddity. Tanco els ulls al sol i deixo que la música m'acompanyi i es vagi apagant mica en mica, mentre m'allunyo lentament.


***
L'altre dia parlàvem amb l'A. de Montaigne i de la Boétie, perigordins ambdós; dels escenaris de la seva vida i de la seva amistat, tan intensa. També de l'assaig que el segon va començar a escriure als setze anys sobre la servitud voluntària, que sembla encara vigent. Per això, em fa il·lusió la coincidència de trobar a Sur les chemins noirs, una referència a l'obra d'Étienne de la Boétie, en concret al fet que Sylvain Tesson contraposa el seu desig de perdre's en la geografia -un dels eixos del llibre- amb la servitud voluntària. La desaparició  desitjada, antídot de la servitud voluntària, diu.

11.9.17

Els camins negres


Ull clínic de la G. en dir-me, a la llibreria Chemins d'encre de Conques, que em fixés en Sur les chemins noirs, de Sylvain Tesson, en edició de la blanche de Gallimard.
No tinc per costum subratllar els llibres, però en aquest cas estic temptat de fer-ho contínuament. El llibre, una mena de dietari d'un viatge a peu per creuar França a través de camins perduts (els camins negres), és un autèntic festival de reflexions intel·ligents i sumament crítiques sobre el nostre món, la tecnologia, el progrés (Tesson cita Cocteau per dir que podria tractar-se del desenvolupament d'un error)...
Ompliria aquest text de cites de Sur les chemins noirs si volgués ser exhaustiu a l'hora de recollir aquelles que m'han fet pensar o amb què he concidit amb major o menor grau. Molt propera em resulta la seva visió sobre les noves tecnologies o sobre el lloc que volem ocupar en el món: alguns homes volen entrar a la història mentre que d'altres volem desaparèixer en la geografia, diu per justificar la seva ruta pels camins negres, com una metàfora del seu pas per la vida al marge dels camins oficials. O, respecte al paper de les noves tecnologies, es pregunta retòricament si realment milloren l'espècie i ens fan més lliures i amables. En aquest sentit, cita el filòsof italià Giorgio Agamben, per assenyalar que respecte a la desorbitada proliferació de les tecnologies som el cos social més dòcil i més submís que mai ha aparegut en la història de la humanitat.
No he arribat ni a l'equador de Sur les chemins noirs, però tot i les dificultats lèxiques que em planteja en alguns moments (el registre no és simple), em resulta una lectura d'un interès extraordinari des de perspectives diverses i variades. Un d'aquells llibres que deixen petja.

3.9.17

Literatura portàtil

D'aquí uns minuts tinc previst acabar Dies de pluja, el volum cinquè de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgard. Llegits, doncs, 5 de 6 i a l'espera que L'Altra editorial publiqui el sisè. Aquest cinquè volum té exactament set-centes divuit pàgines. I ja sé que aquest criteri té poc de literari, però ara tinc una certa necessitat de -citant Vila-Matas- alguna cosa que pertanyi al món de la literatura portàtil.
Dic això perquè precisament ahir vaig trobar-me a la Central amb les últimes novel·les d'Auster i Marías, que per a mi són sempre cites ineludibles i que en aquesta ocasió em van semblar especialment atractives, però l'extensió dels volums és més que respectable i la seva lectura ha quedat de moment posposada.
Igual que hi ha moments en què ens atreuen les sales d'un museu que contenen pintures d'escenes intimistes davant de les grans composicions, o preferim escoltar un quartet decambra abans que una orquestra simfònica, ara és moment per a mi de lectures més breus, que no tenen perquè ser menys ambicioses ni exigents.

29.8.17

Influencer

Respecte a l'anècdota que explicàvem l'altre dia sobre la recomanació de ¿Dónde vamos a bailar esta noche? m'escriu l'amic P. i m'explica que va ser ell qui va comprar el llibre aquell dia a la Documenta. Poques hores abans havíem pres un cafè junts i n'hi havia parlat. Així que al final resultarà que sí que sóc un influencer.

24.8.17

Pinzellades del dia

A la llibreria Documenta, que cada dia m'agrada més, demano per ¿Dónde vamos a bailar esta noche?, de Javier Aznar, que no veig sobre les taules. La llibretera que m'atén em mira amb cara de sorpresa i em pregunta a quin lloc ha sortit avui la recomanació d'aquest llibre. Responc amb una cara de sorpresa encara més intensa que no ho sé, que jo ja l'he llegit aquest llibre, que m'ha entusiasmat, el recomano a tothom i ara el volia comprar per regalar. Llavors m'explica que just fa una estona li han preguntat per aquest llibre i acaba de vendre l'exemplar que tenia. Li dic que deu ser casualitat, ja que no crec que la meva capacitat d'actuar com a influencer analògic vagi tant lluny. M'ofereix mirar, i això l'honora, si el tenen a una llibreria propera, però declino l'oferiment. Finalment, m'enduc un microassaig sobre els pintors holandesos del segle XVII.

***
Vaig a una perruqueria moderna del Born a rapar-me (dir que vaig a tallar-me els cabells resultaria presumptuós, ateses les circumstàncies). Sona a la ràdio una cançó de moda i la noia que em passa la màquina es posa a cantar-la sense complexos. Veig llavors al mirall una escena curiosa: la meva pròpia imatge, aparentment formal i circumspecta però amb un somriure d'irònica felicitat que se m'escapa, i la noia, lluint una exhibició de tatuatges, pírcings i un pentinat binari (rínxols a la zona frontal, cabells rapats als laterals) cantant a ple pulmó. Tot amb un fons de miralls que multipliquen l'escena des de diferents perspectives. Em vénen ganes de fer un insagram story.

***
Mentre pujo en cotxe, enganxo un programa de ràdio on expliquen, en una interessant complementarietat dialèctica entre el conductor i la col·laboradora, els orígens del hip-hop a la Nova York dels anys 70-80. He de reconèixer que m'hi enganxo perquè comencen parlant dels Ramones, però la història em resulta francament interessant. Em pregunto per què programes com aquest queden relegats al mes d'agost i la resta de l'any ens hem d'acontentar amb escoltar fins la milionèsima vegada l'actualitat política o la pseudoinformació futbolística.

***
Quan s'acaba aquest espai i entra la publicitat, canvio d'emissora i a la radiofórmula que connecto posen just en aquell moment Chica de ayer. Una cançó que m'agrada molt però em posa sempre doblement trist: per la pròpia història que explica i per la trista història d'Antonio Vega.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.

Llibreries


No és cap secret la meva admiració cap a les llibreries franceses. Llibreries de vell -amb horaris molt peculiars, això sí- llibreries de nou; llibreries grans, llibreries petites; llibreries de tota condició i a tot arreu. A diferència del nostre país, on les llibreries només s'omplen un dia l'any, més d'una vegada he sentit enveja davant la densitat humana trobada un dissabte a la tarda qualsevol en llibreries de ciutats franceses. Per exemple, a Mollat, a Bordeus, o a Sauramps, a Montpeller. A Barcelona això només passa al Zara o a l'Apple Store.
En aquesta darrera escapada, aquesta admiració no ha fet més que créixer, amb tres exemples concrets. A Domme, preciosa població del Périgord situada sobre una cinglera expecialment al vespre quan el sol baixa i la vila comença a despoblar-se, on vam trobar una llibreria de vell amb una amplíssima secció de còmics, oberta fins hores intempestives (especialment intempestives segons el criteri francès). A Figeac, on la preciosa Le Livre en Fête encanta amb la seva ubicació -en una casa amb bigues de fusta a la façana i portalada gòtica- i amb la bellesa cromàtica -blancs i blaus- del seu aparador amb una selecció de llibres per a l'estiu. I, especialment, a Conques, on sorprèn enormement torbar-se amb una llibreria com Chemins d'encre, títol poètic que defineix aquesta petita joia situada a escassos metres de la gran joia romànica de l'abadia de Santa Fe de Conques. Una finestra oberta a un carreró i unes escales donen entrada a aquesta modesta -en les formes- i ambiciosa -en el fons- llibreria, on trobem, a banda d'una excel·lent selecció de llibres, una magnífica exposició de dibuixos que commemora els deu anys de la llibreria. Arbres, es diu aquesta mostra, que recull pintures de Michel Cure i dibuixos de Jean-Michel Bacquet Són aquests dibuixos els que ens embadaleixen per la seva factura destra i precisa i, sobretot, per la particular atmosfera, nítida i elegant, que envolta les escenes, fins al punt de lamentar -coses de l'economia- no poder-nos-en emportar cap a casa. I mentre parlem d'aquests dibuixos amb la llibretera, ens crida l'atenció una escultura -un nu- que veiem de reüll dalt d'una prestatgeria. No ens estem de preguntar i ens diuen que és d'Henry Parayre, escultor que desconeixíem, i del qual ens ensenyen un llibre magníficament editat per la mateixa llibreria. Són aquests detalls -la llibreria, l'exposició, l'edició d'aquest llibre- i no d'altres els que fan gran una cultura i un país.

31.7.17

Instants

De Cesare Pavese: No es recorden els dies, es recorden els instants.

Doncs això.

19.7.17

U2

Mirant avui l'instagram he pensat que costaria trobar en aquest país algú més, apart de mi, que no hagués anat al concert d'ahir dels U2.
Deixant de banda les bromes, el mercantilisme, la meva aversió per les unanimitats i el mainstream, i la meva opinió sobre l'evolució musical dels U2, rememorar els 30 anys de The Joshua Tree em posa en situació d'alerta sentimental. Em veig fa trenta anys, juntament amb els meus amics, davant d'un televisor Philips a la saleta de casa, bocabadat, veient i escoltant el videoclip de Where the streets have no name. O un parell d'anys abans -sense The Joshua Tree encara- estirat fumant (quin homenet!) amb el sac de dormir com a coixí en el prat de davant d'una casa de colònies, mentre un radiocaset emet els sons de New year's day. L'escena ja va ser descrita.
El poder evocador de la música és enorme i, si s'accepta el topicàs, U2 forma part de la banda sonora de la meva vida. No puc de reviure moment viscuts mentre sona, per exmple, With or without you.

23.6.17

Un llibre que segur que em compraré (i llegiré)

Llegeixo a Núvol que han concedit el Premi Creixells a Joan Buades per la novel·la Crui. Els portadors de la torxa. La ressenya que el mitjà fa d'aquest llibre, autofinançat per Verkami després de reiterades negatives d'editorials, em sembla prou interessant i la comparteixo amb l'R.
L'R., sempre perfectament informat de tot, em posa al cas de la polèmica que ha generat la concessió d'aquest premi pel fet que el llibre no hagi estat editat de forma convencional. Em fa arribar alguns tuits de figuretes de la literatura local que, continuant amb els diminutius, fan una mica de vergonyeta. Algú els contesta que posar en dubte la concessió d'un premi per raons tècniques (i de retruc qüestionar així la vàlua d'una obra) no seria la millor manera de donar la benvinguda a un outsider al milieu literari. Molt modestament, m'afegeixo a aquest corrent amb aquest humil text, amb la compra (i lectura) segura d'aquest llibre i amb la voluntat de fer-ne taca d'oli. Demano disculpes per si ofenc algú. Mai m'hauria pensat que em tocaria fer aquest paper davant de tants alternatius defensors de l'establishment,

14.6.17

Apunts de Montpellier

En l'últim número de la revista Clarín trobareu els apunts de Montpellier que alguns deveu haver llegit aquí, ampliats i reescrits en castellà.

15.5.17

Roma (I)


El meu últim record de Roma era el d'una ciutat hivernal, amb el cel fosc i un vent glaçat que tallava les mans. Tenia molt viva la imatge d'una Piazza Farnese rotundament buida i majestuosa i d'una Via Giulia que mostrava la seva bellesa indiscutible i silenciosa, enmig d'un temps inhòspit.
Tinc un record encara més llunyà, plenament adolescent, d'una Roma estival i gairebé irreal. M'hi veig, assegut en una terrassa de la Piazza di Santa Maria in Trastevere, dinant amb els meus pares vestit amb una samarreta blanca que llueix el logotip de la candidatura de Barcelona'92.
Han passat més de trenta anys d'aquest últim record i gairebé quinze del primer, i no sé quin quedarà d'aquest darrer cap de setmana viscut, amb totes les lletres, a Roma. Potser el que més m'ha impressionat aquesta vegada és el caràcter extraordinàriament cinematogràfic de la ciutat, un fet que m'havia passat desapercebut altres vegades i que només havia experimentat de forma tan poderosa en una altra gran ciutat, Nova York. Segurament deu ser una visió una mica esbiaixada i un punt tòpica de la ciutat: Roma, La dolce vita, Vacances romanes, El talent de Mr. Ripley, La grande bellezza... massa condicionants. Però el cert és que, passejant per Roma, costa no trobar potencials escenaris de pel·lícula, i encara més, resulta difícil no sentir-se part d'alguna escena cinematogràfica en gairebé cada racó de carrer, en cada placeta, davant de cada font. Els falsos gessamins florits cobrint una façana, les restes de la pintura d'una Marededéu en l'ocre ferruginós i ennegrit d'una paret, la música de l'aigua d'una fontana, l'americana i els cabells blancs impecables d'un senyor que camina impertorbable als tocs de clàxon d'un motorino, els crits excessius a tothora (porca putana! cridava un home a ple pulmó, imbatible, sota la nostra finestra a les sis del matí)... Tots aquests ingredients, emeblemàticament caricaturescos però alhora autènticament reals, configuren els elements d'aquest film que anem confegint mentalment sobre la base del nostre substrat de sentiments recents, que configura el grau de sensibilitat de la pel·lícula sobre la qual queden fixades cadascuna de les escenes que anem rodant. I entre tanta bellesa i tanta vida traiem una mica de mèrit a un Fellini, de qui pensem que allí, qualsevol. I alhora sentim que, si ens donen una vespa i ens treuen el color, ben bé podríem ser Gregory Peck. I, evidentment, qui no es ficaria vestit a la Fontana di Trevi per donar la mà a Anita Ekberg. Jo sí, per descomptat: fuig, Marcello! I així anem deixant córrer la ment, fent volar il·lusions improbables entre cantonades d'angle geomètricament impossible, racons d'higiene més que discutible, cartells de tipografies pretèrites i ingènues, gossos vells que ens miren -o així ho sembla- amb ulls velats per les cataractes, façanes convexes d'esglésies redundants i alhora imprescindibles, cadires aparentment abandonades sobre paviments de llambordes pleistocèniques, heures que regalimen com llàgrimes sobre murs vestits amb tons ataronjats, noies de llarga cabellera negra que ems miren amb ulls d'ametlla amarga... Realitat o decorat?


9.5.17

There is a light...

Vaig passar l'altre dia per davant d'una botiga de discos del carrer Tallers i, en l'estat d'eufòria que provoquen determinats dinars i que m'acompanyava en aquell moment, vaig decidir entrar-hi. Aparentment, era la meva una presència estranya en aquell indret, però, vista la música que allí s'oferia, ràpidament es va produir un encaix entre aquells discos i jo. Vaig buscar la S de The Smiths, el grup que més m'acompanya ara, i em vaig endur un parell de cedés. La veritat és que la vista se me n'anava cap als vinils, però el meu vessant pràctic es va acabar imposant al romanticisme de l'eufòria postdinar.
En la meva època de joventut, tot i compartir pràcticament de forma absoluta els gustos amb els amics, sempre hi havia qui tenia més tendència a comprar discs d'un grup que d'un altre. I era l'amic M. qui acabava comprant sempre els elapés dels Smiths i ens els gravava. Aquelles cintes, o bé s'han perdut o bé no troben aparell que les reprodueixi, així que amb The queen is dead i The world won't listen, comprats l'altre dia, recupero part de la música desapareguda d'aquella època.

***
Són aquests dos discos els que més escolto ara en els meus viatges en cotxe. Curiosament, la música dels Smiths necessita un temps per anar entrant, i ho fa de forma particular, diria que estranya. És com si hi hagués un moment per a cada cançó; temes que passen desapercebuts d'inici imposen després la seva sensibilitat amb una força absoluta. En aquesta cadència, ara és per a mi el moment de There is a light that never goes out. La poesia d'aquesta cançó i la veu de Morrissey gronxant-s'hi em resulten en aquests moments absolutament poderoses, properes i irresistibles.


Take me out tonight
Where there's music and there's people
Who are young and alive
Driving in your car
I never, never want to go home
Because I havent got one anymore
Take me out tonight
Because I want to see people
And I want to see light

24.4.17

Sant Jordi

Ahir, per primera vegada en molts anys en un dia de Sant Jordi, no vaig comprar cap llibre. Diguem que no vaig sentir cap necessitat ni estímul per a fer-ho. Però no vaig deixar de celebrar el dia del llibre de la millor manera possible: llegint.
El dia abans havia passat per la llibreria de l'amic Costa, d'on vaig endur-me la primera edició (diuen que censurada) d'El mar, de Blai Bonet, i havíem passejat i viscut intensament les hores amb uns amics, així que ahir era un dia perfecte per estar a casa. Gairebé no vaig ni sortir-ne: només al matí, per comprar el pa i un parell de roses i, a la tarda, per anar a córrer una estona. Deu quilòmetres per Avencó, al vespre, acompanyat pel càntic del riu i per una temperatura magnífica.
Abans, havent dinat, vaig seguir la meva lectura de la saga de Knausgård. Primer, a ple sol, que de seguida es va demostrar excessiu i incòmode, i després a l'ombra del lilà florit. I fou allí, on vaig viure un d'aquells moments -estranys i extraordinaris- de comunió perfecta amb una lectura. Hi ajudava el silenci, hi ajudava la solitud, hi ajudava l'entorn -l'aire movia les fulles i feia que el moviment de la seva ombra es projectés sobre les pàgines del llibre- i hi ajudava, sobretot, l'obra. No repetiré el perquè del meu gust per Knausgård, però sí que diré que, d'alguna manera i amb tota modèstia, la seva mirada sobre la vida conflueix en molts moments amb la meva, un fet difícil de trobar, que m'estimula i m'entusiasma. Per què sortir a comprar més llibres, doncs, si tenia aquell a la mà? Ja ho faré un altre dia.

20.4.17

Sant Sulpici

Justament dimarts parlàvem amb l'A. de l'OuLiPo, de Queneau, de Perec, de Bénabou, de construir gàbies de sons, paraules, paràgrafs, frases... i saber-ne escapar. De La disparition, que ara ha traduït Adrià Pujol, i de la Tentative d'épuisement d'un lieu parisien. Al vespre, vaig voler rellegir algun fragment d'aquest llibre (el vaig trobar al seu lloc, estranyament!) i em va retornar a l'instant l'impacte de la primera lectura d'aquest experiment literari d'esgotament de tot allò que Perec, instal·lat a la plaça Saint Sulpice, veia. La novel·la d'allò que passa quan no passa res, que deia l'autor. I,curiosament, avui he sentit a la ràdio que era Sant Sulpici. Felicitats!

12.4.17

Nus de la Trinitat

L'À., que ja ha après a fer allò que els empordanesos anomenen collonar i que coneix la meva aversió cap a qualsevol forma de cua (automobilística o simplement humana), em pregunta de vegades amb un mig somriure burleta:
- T'agrada el nus de la Trinitat?
Doncs si m'ho hagués preguntat avui, li hauria respost que sí que m'agrada. Aquests dies de Setmana Santa el trànsit s'ha reduït molt notablement i avui he circulat amb fluïdesa per aquest nucli viari. Mentre el cotxe lliscava, he mirat d'una altra manera l'scalextric de carreteres que es creuen a diverses alçades i amb diferents graus de curvatura. El conjunt era quasi bell, com un poema futurista. Mentre avançava, el sol començava a aixecar-se en un cel enteranyinat de núvols lleus i esfilagarsats. Es veia, al fons, la silueta fosca, gairebé com un retallable infantil, de la metròpoli -Santa Coloma, Sant Adrià-, amb la punxa nítida i quasi londinenca d'un campanar, i les tres xemeneies, tan característiques, a la llunyania. La xemeneia d'una fàbrica, aquesta més propera, emetia un aire càlid que difuminava el paisatge, fent-lo ballar, com un miratge canicular. He pensat en algun poema de J.V. Foix. A la ràdio del cotxe, menys avantguardista, la veu de Cristina Lliso cantava una de les lletres més boniques d'Enrique Urquijo.

7.4.17

Notes



Ahir al migdia vaig fer una escapada a l'exposició de retrats de Picasso. Quan vam ser a Londres la feien a la National Portrait però vam optar per la col·lecció permanent del museu, que no havíem vist encara.
L'exposició és magnífica; comença amb els dibuixos de joventut de l'època barcelonina, que sempre val la pena tornar a veure, i acaba amb obres dels anys 50 i 60, que a mi m'agraden menys. Entremig, el millor de l'exposició, al meu parer. Algun quadre de l'època blava, una sèrie de dibuixos extraordinaris (recordo especialment el de Max Jacob), els retrats de Dora Maar i Fernande Olivier, i, per damunt de tot, l'extraordinari quadre, càlid i clàssic, que representa Olga Khokhlova asseguda, serena, mig de perfil.
Mentre el mirava, va arribar una nena amb un bloc i un llapis  i es va asseure a terra per fer-ne un apunt. El seu germà gran, dret, feia el mateix amb el dibuix de Fernande Olivier. Va ser un moment bonic. Mentre ells dibuixaven, jo em vaig haver d'acontentar amb unes fotografies fetes amb l'iphone amb què ara escric aquestes línies.
Va ser un migdia -de fet una hora- molt ben aprofitada, però encara m'han quedat ganes de tornar-hi.

***


Avui, he acompanyat l'N. a una festa de pijames. Abans de baixar del Montanyà, on era -és- la festa, he parat en un racò que freqüentàvem força fa uns anys, des d'on hi ha una vista magnífica d'Aiguafreda de Dalt.
El sol ja havia baixat i la llum era la millor del dia. Fins i tot el verd una mica esquerp dels boscos de pins s'endolcia. La visió era immillorable, la mateixa que mil anys enrere. Fresquejava i el vent feia moure les fulles dels arbres. Només aquesta fressa de les branques agitant-se i la remor de la riera de Martinet, a la fondalada, trencaven un silenci intens i valuós. L'església d'Aiguafreda de Dalt, tocada pel bronze del sol, presidia el paisatge, mentre la casa de l'Afrau, al fons de la vall, estava amagada ja entre les ombres. Els arbres riberencs tot just treien els primers brots, mentre pins i alzines imposaven la seva verdor. M'he estat una bona estona allà sol, sense fer res, només mirant. I potser també pensant.

1.4.17

Felicitat

En un passadís obscur i inhòspit del metro, a quarts de nou del matí, un músic de carrer -no especialment ben dotat- toca amb un acordió La vie en rose. I t'adones llavors com de simple, fàcil i barata pot ser la felicitat. I, efímera, afegeixes mentre vas avançant i les notes de la melodia s'apaguen.

26.3.17

De la primavera, Keats i la malenconia


Després de les intenses i persistents pluges d'aquests dies, coincidents amb el canvi d'horari, el dia d'avui s'ha mostrat rotundament llarg, lluminós i expansiu. Quan he sortit a córrer, els reguerols d'aigua apareixien d'arreu, la riera baixava amb una força inusual - i era com si ella mateixa se sorprengués del seu poder-, els brots dels arbres es mostraven incontinents, el verd omnipresent quasi enlluernava. La tarda, acompanyada d'una llum dolça i terapèutica, s'ha fet inacabable. Aquesta força irrefrenable de la vida m'ha fet anar a buscar aquests versos de Keats, de l'Oda a la malenconia, que, crec, cal citar en la versió original:

But when the melancholy fit shall fall
Sudden from heaven like a wheeping cloud,
That fosters the droop-headed flowers all,
And hides the green hill in an April
     shroud ;
Then glut thy sorrow on a morning rose,
Or on the rainbow of the salt sand-
    wave,
Or on the wealth of  globed peonies ;

I, malgrat aquests versos de Keats i el poder de la vida i la natura que s'expressen en dies com avui,  em queden dubtes sobre la seva capacitat real de vèncer la força de la gris i roent malenconia.

14.3.17

Knausgard / Morrissey

Durant l'última setmana he dedicat les meves hores de lectura a Ballar en la foscor, el quart volum de l'obra autobiogràfica de Karl Ove Knausgard. Feia temps que no em sentia tan intensament implicat en una lectura ni tan viscudament transportat a uns escenaris literaris -reals, però literaris a la fi- com en aquest Ballar en la foscor, on Knausgard narra la seva etapa adolescent i post-adolescent en diversos escenaris de la Noruega dels anys 80. I segurament aquesta immersió profunda no té altra explicació que les analogies que -salvant totes les distàncies- un lector mínimament receptiu és capaç de trobar entre l'adolescència narrada i la pròpia. Sempre i quan, és clar, l'autor tingui la capacitat de saber expressar-se amb absoluta sinceritat i despertar així la complicitat necessària. I en això Knausgard és un mestre.
Tot allò que configura i defineix la primera joventut -rebel·lia, dubte, inseguretat, despertar sexual, contradicció, permanent cerca dels límits- és el centre de Ballar en la foscor i això la fa profundament interessant i viva, potser més que cap altre dels volums de La meva lluita que he llegit fins ara (i que són tots els traduïts aquí, excepte el primer).
I la música, element essencial en la vida del protagonista, juga també un paper important en l'obra. I la coincidència d'edats fa que els referents musicals de l'autor-protagonista siguin també en molts casos compartits. Dic això, perquè curiosament aquesta lectura ha coincidit amb la recuperació que he fet aquests darrers dies de la música dels Smiths, que apareixen en algun moment del llibre (crec recordar que el protagonista posa un disc seu per impressionar alguna noia), però que sobretot, amb les seves lletres, combreguen a la perfecció amb l'atmosfera i l'essència rebel i introspectiva de Ballar en la foscor i del seu protagonista. Penso sobretot en l'excel·lent Half a person, que comença ja amb una declaració d'intencions (Call me morbid, call me pale), i que després desgrana alguns versos meravellosos que demostren el geni de Morrissey i la seva capacitat de dibuixar una realitat, una imatge, amb quatre paraules:

And if you have five seconds to spare
Then I'll tell you the story of my life:
Sixteen, clumsy and shy
That's the story of my life

Fantàstics The Smiths!


27.2.17

Notes

Després d'unes quantes lectures fallides, reconforta trobar-se amb un valor segur: la sinceritat i el sentiment directe, expressats de forma extraordinàriament efectiva per Karl Ove Knausgard.

***
I ja que parlem de sentiment directe, es constata la complexitat de la ment humana quan, davant d'una situació hipotètica però no per això imprevista, la reacció pròpia acaba resultant inesperada.

18.2.17

Distraccions


Deixo l'A. a casa d'un amic, i la G. i l'N. al cinema. M'assec en una terrassa, a recer d'aquest sol, estranyament càlid, de febrer. L'objectiu és treballar en la revisió dels textos que han d'acabar de donar forma al volum Bloc de notes. Però és curiós com qualsevol excusa em serveix per escapar-me dels treballs rutinaris. Així que començo a escoltar les converses de les taules veïnes, intento esbrinar en què treballen les noies silencioses que, a la taula del davant, teclegen en sengles ordinadors portàtils, em distrec amb les formes dels núvols o el skyline de la ciutat de Vic...I al final, faig  una fotografia del moment i no puc evitar venir aquí a escriure aquestes línies amb el mòbil.

***

Mentre m'evadia amb una altra distracció  -llegir els missatges del whatsapp- ha bufat un cop sec de vent i se m'ha endut un parell de fulls. M'he aixecat de cop, però una de les noies dels portàtils, que també devia estar badant- ha estat més ràpida i ha sortit disparada a perseguir els fulls. El vent ha parat i els ha atrapat de seguida. Me'ls ha donat tot rient. 

13.2.17

Croquis de Montpellier (i III)


El mercat de llibres de l'esplanada del costat de la Comédie resulta un fracàs -només tres o quatre parades mal assortides-, així que fem una escapada a Sauramps i, després, a Le grain des mots, que no coneixia. Resulta difícil orientar-se entre l'assortida oferta editorial que inunda, com a tot arreu, les taules de novetats, però al mateix temps és interessant anar llegint, una mica a cegues, contraportades i solapes, i guiar-se finalment per criteris com ara el segell editorial. Així, la vista se'n va sempre, per prestigi i també per l'atracció visual, cap als volums de la blanche de Gallimard. N'hi ha uns quants que semblen interessants, però finalment em decanto per Beauté, de Philippe Sollers i Voyage avec Vila-Matas, d'Anne Serre. On verra.

***
Abans de dinar fem una escapada al parc de Peyrou, just davant de l'Arc de triomf. Sota aquest cel que sembla contenir tots els matisos de gris, és gairebé impossible no creure's a París. Els arbres nus i majestuosos i els bancs de fusta vella contribueixen a l'engany. La gent passeja, algú fa fotografies i una noia dóna voltes corrent com si el parc fos una improvisada pista d'atletisme. Em fa una certa enveja. L'esplanada del parc és prou gran com perquè tothom quedi una mica aïllat, en solitari. I en solitud i en aquest entorn, és fàcil que la ment comenci a divagar.

***
M'explicaven l'altre dia d'una senyora que qualificava d'existencialista tot aquell jove que s'apartava una mica del camí establert i convencional. S'està tornant un existencialista, deia, Clar que això era a l'època en què Sartre i Simone de Beauvoir impartien doctrina des dels cafès de Saint-Germain i Juliette Gréco, precisament nascuda a Montpellier, hi posava banda sonora. Doncs bé, sol al parc del Peyrou, jo també em torno una mica existencialista i m'aixeco el coll de l'abric a l'estil Camus, que sempre m'ha resultat molt més proper que l'antipàtic Sartre. Llàstima que no porto cigarretes, perquè fins i tot em vindria de gust fumar, per arrodonir l'estampa. M'acontento, però, amb el repte de començar a confegir mentalment un poema, en francès, que després acabaré a casa. Quan sóc fora, m'agrada fer l'exercici d'intentar pensar, a estones, en la llengua del país i així ho faig ara, anant una mica més enllà, amb aquest poema que titulo Jardin de Montpellier.

***
Quan ja fem camí cap al cotxe, per marxar, passem per davant d'una llibreria de vell, que, curiosament i estranya, és oberta. Hi entrem. Demano de poder veure una estampa antiga de Degas que tenen a l'aparador. És un aiguafort que representa una ballarina i sembla original. Està signat a la planxa i també a mà, en llapis, en una de les cantonades. També aquesta signatura fa bon aspecte, però encara que no hi fos, el gravat seria valuós. I bonic. El llibreter em diu que no em pot assegurar si és o no original, i me l'ofereix a un preu molt baix. No dubto gaire a endur-me'l.

***
A casa, cerco per internet, en pàgines de subhastes, informació sobre el meu Degas. Constato que el viatge a Montpellier ha valgut molt la pena.

12.2.17

Croquis de Montpellier (II)


A mig matí, entrem al Museu Fabre. Hi ha alguns quadres holandesos remarcables -Steen, Dou, Ter Borch i algun altre-, un parell de zurbarans molt bonics i després els courbets, que són la principal atracció del museu. D'aquests, m'agrada especialment un quadre petit, força reproduït i d'una gran càrrega romàntica, que mostra una figura humana (crec que és el mateix pintor) saludant la immensitat del mar. Le bord du mer à Palavas, es diu. Em sento proper a aquest home -Courbet- que, dret damunt d'una roca, aixeca el braç davant d'un mar immens, inabastable i ple de matisos.

***


Entre les sales dedicades a la pintura holandesa, em crida especialment l'atenció un quadre petit, de Jan van der Heyden, que representa una plaça davant d'un convent. És un motiu típic holandès, bonic i ben resolt: algunes figures, els edificis, el cel... Però el que m'agrada especialment és el bassal d'aigua que reflecteix part del convent. Em fa pensar -altra vegada!- en el poema de Jarmusch que llegeix la nena de Paterson i parla dels bassals com a miralls bruts: Water falls making pools in the asphalt, dirty mirrors with clouds and buildings inside. És una imatge preciosa aquesta dels bassals vistos com a miralls bruts amb núvols i edificis a dins.

***


A dalt de tot del museu hi ha les sales dedicades a Soulages. I, magré moi, he de reconèixer que el conjunt és bonic, decoratiu, comfortable. Les grans sales de parets blanquíssimes, amb les obres enormes, fosques, negres. M'agrada l'amplitud de l'entorn, el conjunt que formen l'obra i l'espai.

Croquis de Montpellier (I)



La finestra de l'habitació de l'hotel s'obre a uns jardins hivernals, decadents, descuidats, sobre els quals s'eleven les torres de la catedral de Saint-Pierre. Les campanes toquen suaument els quarts de les nou, alguns ocells volen i canten, desordenadament, i un gat negre, inflat, s'enfila a una vella pèrgola. Un cel gris, fred, parisenc, completa l'escena.

***
Surto al carrer i enfilo cap a la plaça de la Canourgue, deserta i elegant. El cel d'hivern apaga i tenyeix de gris les façanes del hôtels renaixentistes que l'envolten. Un cambrer comença a posar les cadires de la terrassa d'una brasserie. Algú ha posat una ampolla de plàstic a la banya de l'unicorn de l'estàtua que presideix la plaça. M'acosto al mirador que dóna a la catedral. Un home gran arrossega amb esforç una bicicleta pels pendents, una mica montmartrians, del barri. Faig unes quantes fotos amb l'iphone, que no aconsegeuix capturar la bellesa del moment. Mentrestant, a l'interior del cafè, quatre o cinc homes, asseguts en paral·lel, llegeixen en silenci sengles diaris.

***
Caminant per un dels carrers estrets que surten de la plaça, veig venir un noia. S'acosta a pas lleuger i decidit. És molt bonica. Té uns ulls profunds i clars, no sabria dir exactament de quin color. Em quedo mirant-los mentre s'apropa. Se n'adona i, just en el moment de creuar-nos, em somriu i em diu bonjour. Li responc el bonjour, sorprès i torbat, i no goso girar-me un cop m'ha sobrepassat. Després, sóc jo qui somric, tot sol, però ni aquesta escena fugaç i rohmeriana és capaç d'esvair els humors i enyors que m'acompayen aquests dies.

***
Esmorzem al cafè de la plaça. És elegant i silenciós. Cadires de fusta escandinava i grans finestrals. Els homes asseguts en paral·lel segueixen abstrets en els seus diaris. Bé, un d'ells llegeix un llibre. Entra també una dona de mitjana edat, amb unes aparatoses ulleres de pasta i aspecte de professora de filosofia, que treu també un llibre i el llegeix mentre beu te. Nosaltres prenem un cafè amb llet  i fullegem Le Figaro. En aquest cafè són tan pulcres i civilitzats que no tenen tovallons.

10.2.17

Pèrdues

Tants negocis (llibreries, per exemple) que, lamentablement, tanquen quan entren en pèrdues i aquests no...

6.2.17

William Carlos Williams

Seguint l'estela de Paterson, era inevitable no deixar-se portar fins William Carlos Williams, aquest poeta americà amagat a l'ombra de Pound, Eliot i altres grans noms de la seva generació. Dissabte passat ja vaig preguntar a l'amic Josep Costa, però, curiosament, només tenia una parell de traduccions a l'italià. A saber com van anar a parar a la seva llibreria. Així que avui he fet una incursió a la Central i m'he endut una Antología bilingüe, amb versions al castellà de Juan Miguel López Merino i edició d'Alianza. L'he començat a llegir aquest mateix vespre  a l'atzar, com m'agrada llegir la poesia i m'ha cridat especialment aquest poema, Offering. Tot i que un dels personatges de Paterson afirma (amb força raó) que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb impermeable, aquest poema m'ha resultat difícil en anglès, així que optaré per la versió traduïda de López Merino:

Ofrenda

Así como los setos, podados y uniformes,
Que flanquean el camino común...
A un lado los setos
Y al otro árboles desnudos...
Así como estos setos soportan las hojas secas
Caídas de ramas agotadas...
Habiéndolas capturado al vuelo...
Y las sostienen aún algun tiempo
Para que no sean, tan pronto,
Zarandeadas y pisadas...

Las rojas y amarillas, las purpúreas: azules...
Así también mis palabras capturan y soportan
Tanto hojas como flores caídas...
Por todas partes, antes de que los pies
De los numerosos transeúntes... las sostienen
Aún algún tiempo antes de que sean pisoteadas.

Crec que aquesta és precisament la funció del poeta: que les seves paraules siguin capaces de capturar i sostenir les imatges i sensacions quotidianes abans no se les emporti el vent o la voràgine inherent a les nostres vides.

28.1.17

Paterson

Desafortunadament, vaig poc al cinema i quan hi vaig, a banda de veure pel·lícules infantils, no acostumo a tenir gaire sort. Potser sóc massa exigent. No sé, el cert és que estic força desconnectat d'aquest món.
Però no sé ben bé per què, aquesta pel·lícula em va cridar des del principi. No recordo com: si va ser en veure el cartell, o vaig sentit-ne o llegir-ne algun comentari al vol; el fet és que no volia deixar-la passar de cap manera. L'À. em va confirmar les meves intuïcions. I fou així que en una tarda plujosa i trista, estranyament, vaig decidir posar-me tot sol a la cua del Renoir Floridablanca.
Paterson és una petita meravella. És poesia feta pel·lícula, si aquesta translació és possible; reflecteix la poesia de la quotidianitat, si se'm perdona el tòpic; il·lumina la bellesa de la trivialitat, que de vegades no sabem veure; desequilibra la balança de la vida cap aquella part que tots vivim de positiu.
La veu d'Adam Driver, en la versió original, és un element essencial del film, com ho són els poemes que el seu personatge -Paterson- va escrivint i recitant mentalment al llarg de les seves jornades, aparentment monòtones, de conductor d'autobús. El meu preferit és aquell dels Ohio Blue Tip matches; Love poem, es diu:

Love Poem
We have plenty of matches in our house.
We keep them on hand always.
Currently our favorite brand is Ohio Blue Tip,
though we used to prefer Diamond brand.
That was before we discovered Ohio Blue Tip matches.
They are excellently packaged, sturdy
little boxes with dark and light blue and white labels
with words lettered on the shape of a megaphone,
as if to say even louder to the world,
“Here is the most beautiful match in the world,
its one and a half inch soft pine stem capped
by a grainy dark purple head, so sober and furious
and stubbornly ready to burst into flame,
lighting, perhaps, the cigarette of the woman you love,
for the first time, and it was never really the same
after that. All this will we give you.”
That is what you gave me, I
became the cigarette and you the match, or I
the match and you the cigarette, blazing
with kisses that smolder toward heaven.

Ha de ser meravellós encendre una cigarreta a la dona que estimes amb un misto Ohio Blue Tip i que ja res sigui el mateix a partir de llavors. L'autor d'aquests poemes de Paterson és, segons he trobat a la xarxa, Ron Padgett. Magnífic poeta, doncs. Com magnífica és també l'escena de la nena que recita la poesia de l'aigua que cau i que declara la seva admiració per Emily Dickinson. Dickinson! Com si no tinguéssim ja prou motius per estimar Paterson.


11.1.17

Un any i un dia

No sé si és el millor homenatge al gran David Bowie, però en tot cas és la versió que més escoltàvem en la nostra època punk. Amb la veu del malaguanyat Eduardo Benavente, Héroes:


8.1.17

A la Portrait

A la National Portrait Gallery, que no havia visitat mai encara, hi ha algunes sales una mica intimidatòries, plenes de retrats de personatges victorians il·lustres -nobles, almiralls, científics- i de bustos de marbre amb rostres seriosos i transcendents. Però, de cop, topes amb retrats extraordinaris que fan emergir l'ànima dels personatges de forma extremadament senzilla i natural o entres en sales on conciedeix una generació de personatges que et genera una emoció real. Així, tinc ben marcada la impressió de trobar-me amb el rètol The Romantics acompanyant els retrats -no especialment remarcables pictòricament- de Shelley, Keats, Byron, Wordsworth... I el petit dibuix, tantes vegades reproduït, de Jane Austen fet per la seva germana. Vaig passar-me una bona estona en aquell racó, amb aquells quadres -petits en la seva majoria-, en un acte de fetitxisme quasi reverencial.

Afanys

Els Reis m'han portat El libro más peligroso, un assaig de Kevin Birmingham sobre les dificultats que van envoltar la creació, edició i distribució de l'Ulisses de Joyce. Tot i que són prou conegudes, el que més em crida l'atenció de la lectura del llibre de Birmingham, més enllà de totes les qüestions relacionades amb la censura i les traves a l'hora de publicar els seus textos, són les enormes dificultats que va haver de superar Joyce per ser escriptor. Problemes econòmics, càrregues familiars inesperades, rebuig social al seu país, greus malalties... tot configurava un entorn propici per a la renúncia o la cerca d'alternatives professionals. Resseguint la seva trajectòria vital, hi ha moments en què resulta pràcticament inimaginable que la seva obra pogués anar endavant, i, tanmateix, va aconseguir sobresortir, no només per una qüestió de geni sinó també per convicció, afany, treball i, possiblement, per una certa tossuderia. Una bona lliçó.

***
I del mateix llibre, em resulta estimulant -i em genera una certa enveja envers l'època- el que escrivia Margaret C. Anderson, l'editora de The Little Review, revista que va publicar els primers lliuraments de l'Ulisses, en el primer número de la publicació, l'any 1914. Tradueixo:

Si alguna vegada ha llegit poesia amb la sensació que era la seva religió; si alguna vegada ha topat sobtadament amb la blancor d'una Venus en una estança apartada i poc il·luminada; si, a primera hora del matí, ha observat el vol d'un ocell de grans ales blanques alçant-se com una fletxa cap al sol rosat... Si aquestes coses li han passat i li continuen passant fins deixar-lo pràcticament mut davant de tanta meravella, podrà entendre el nostre afany en acostar-les a l'experiència comú de les persones que ens llegeixen.

3.1.17

Chelsea (II)

El vespre de cap d'any sortim a caminar pels carrers de Chelsea, fins arribar al riu. Fa fred i ningú s'hi passeja. Moltes cases són fosques i tancades; d'altres mostren els seus interiors elegants, amb sostres de motllura, prestatgeries de fusta carregades de llibres i làmpades de llàgrimes. Ens parem davant les plaques blaves que assenyalen les cases on van viure Mark Twain, Bram Stoker i Oscar Wilde. Una estranya combinació. El pis de Wilde, a Tite Street, es pot llogar per airbnb i ho hauríem fet, per pur fetitxisme, si ens hi haguéssim pogut encabir tots quatre. Recordem com, en una habitació d'un pis del mateix carrer Tite, hi vam passar una setmana d'estiu, fa més de quinze anys, quan érem pobres i feliços que diria Hemingway (i no és que ara siguem rics i infeliços, és que la cita se m'ha fet ineludible). Davant d'un pub, un noi amb corbata i vestit impecable, ens saluda amb educació. Més enllà un cotxe negre amb xofer descarrega davant d'un restaurant de luxe una noia d'aspecte dubtós. Arribem a la vora del Tàmesis, per on els cotxes circulen apressats, amb ganes d'acabar l'any. L'Albert Bridge és bonic, blanc i il·luminat. Per la resta, l'indret resulta inhòspit: fred, fosc i desert. Retornem sobre els nostres passos. Algú ha perdut un guant just al costat d'un pas zebra. En la foscor de la nit, les portes blaves, verdes, vermelles s'uniformitzen. Passem per davant d'un altre pub i comprovem com aquí, fins i tot la gent que surt al carrer per fumar i beure, ho fa gairebé en silenci. Segurament tanta perfecció i contenció deu conduir a perversions ocultes, però d'entrada resulta confortable. I entre aquest silenci omnipresent arribem a Smith Street, el nostre carrer, i a la porta verda del número 17-18. L'empenyem i ens acompanya l'escalfor interior que ja no ens deixarà en tota la nit.

2.1.17

Nou any a Chelsea



Només el pas dels avions trenca el silenci de les nits de Chelsea. Nits fredes d'hivern, darrere les quadrícules de vidre i fusta blanca de les finestres. Nits càlides d'interiors emmoquetats i calefaccions desenfrenades. Els passos d'uns peus descalços, els meus, ressonen en la foscor. Descorro les cortines i veig els focs de llum que s'encenen sobre el riu, a Westminster. Arbres volàtils -blancs, vermells, verds- que creixen i desapareixen en un instant, ressonant a la llunyania. A l'edifici del davant, una nena -cabell ros, cues, faldilla de plecs, pullover de llana verd- obre el llum de l'habitació -paper pintat de flors, llit de fusta blanca, lleixes de llibres- i desapareix. Torna la foscor. Continuen enllà els focs d'artifici, com una festa aliena i estranya. Sobtadament, apareixen en el nostre cel més proper un, dos, tres globus de paper, amb la seva petita flama encesa, màgica i extemporània. S'enlairen a poc a poc i desapareixen en aquest cel negre de Chelsea, sempre una mica difuminat per la persistent boira blanca. Miro embadalit com es balancegen en l'aire gèlid de la nit, d'una nit que, sense ser-ho, vol ser diferent de les altres. Però res no canvia en aquest cel tacat ara de fugaces espurnes de llum. Ni en aquests carrers eterns d'elegants cases blanques amb portes de fusta de colors. Ni en els ulls de qui mira per la finestra i segueix pensant sempre més enllà, excessivament més enllà, d'aquesta nit i de les festives llums que s'encenen sobre el Tàmesis.