4.8.16

El record

Jo comprenc aquests joves que pengen cadenats al pont de les Arts de París o en altres indrets significatius de les ciutats. Lamento i condemno el seu adotzenament, que els porta a seguir la moda d'unes novel·letes de gust dubtós, però entenc que vulguin deixar alguna mena de petja del seu pas pel món, algun testimoni d'allò que han viscut amb més intensitat, alguna prova d'allò que han estat i han sentit. Res és més trist que sentir que la teva vida ha estat inert, que quan passin tres o quatre generacions ningú et recordarà ni sabrà res de tu.
Comprenc també aquells pares que enregistren fins l'extenuació totes les proeses dels seus fills: exhibicions gimnàstiques, actuacions musicals, obres teatrals... Jo també ho faig, però en una mesura menor. Entenc la voluntat de preservar fins al més mínim record d'una infantesa fugaç, de fixar uns instants que s'escolen com l'aigua a les mans, de protegir un present que esdevindrà passat d'una forma vertiginosa. Però he arribat a la conclusió, potser errònia, que prefereixo viure amb intensitat els moments i intentar fixar-los en el meu record -un record que sé insegur, deleble i moldejable- abans que veure passar la vida permanentment darrera de l'objectiu d'una càmera o la pantalla d'un mòbil.
Abans els enamorats gravaven amb un ganivet el tronc d'un arbre, ara pengen un cadenat en algun indret emblemàtic. Tots conservem en ordinadors o dispositius tecnològics milers d'imatges que quasi mai mirem. A casa els meus pares es guarden encara unes caixes de llauna amb fotografies amb blanc i negre de persones que els meus fills ja no coneixen. Alguns escrivim textos en blocs com aquest que tampoc sabem gaire bé què pretenen ni on ens porten. Deixar testimoni d'allò que som i sentir que no és en va és segurament l'objectiu de tot plegat. Però el record, per definició, es dilueix i s'esborra; potser, com en tot, l'explicació està en el camí i no en la meta.