Dunlop Maxply Fort

Hidcote manor. Un altre bellíssim jardí anglès. Parterres amb flors de tots colors, un estany utilitzat originàriament per banyar-se, extensions de gespa obertes als contigus camps de cereals. Un paradís victorià amb aquest bri de desordre propi dels jardins anglesos. Un indret on asseure's a llegir i potser també a escriure odes als rossinyols o als lligaboscs. Els nens corren, potser un xic massa mediterranis, i persegueixen butterflies, dragonflies i ladybirds. Una d'aquestes marietes farà un llarg viatge en cotxe a les mans de l'N. i serà alliberada amb vida -no sap la sort que ha tingut- al poble de Broadway.

El jardí és gran i en un dels extrems una pista de tennis convida als visitants a fer uns tocs. Hi entrem, agafem les velles -i belles- raquestes que s'ofereixen (maxplies, donnays, slazengers...) i juguem una estona. L'À. es queixa però a mi em sembla que es colpeja millor la bola amb aquestes raquetes d'altres temps. Els moviments em resulten més elegants, els cops més profunds, el so -cloc- més pronunciat. Per no parlar de l'eco literari, a mig camí entre Finzi-Contini i Brideshead. Aquests quatre tocs, als quals vol afegir-se també l'N., d'un esport tan familiar per a nosaltres però practicat en un racó tan especial d'aquesta illa, constitueixen un dels moments més poètics del viatge. Algun dia caldrà fer una antologia literària del més elegant dels esports.