5.1.13

Quan els Reis s'endugueren Rosselló-Pòrcel

Tal dia com avui de fa setanta-cinc anys moria, en un racó del Montseny, l’escriptor mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. La mort apareixia una trista vigília de Reis d’un any igualment trist -1938- per endur-se un jove i prometedor poeta a l’edat de vint-i-quatre anys. Tres dies abans havia ingressat al sanatori del Brull, afectat de tuberculosi, malaltia que no feia ni un mes que li havien diagnosticat. Segons explica Maria Aurèlia Campmany en un article a Serra d’Or de juliol 1963, van acompanyar-lo alguns amics, a qui el metge va donar ja la sentència inapel·lable, que es va complir aquella tràgica nit de Reis. Fou enterrat en el petit cementiri que hi havia al costat de l’església del Brull. No resulta difícil imaginar-se la desoladora escena enmig del sever fred de l’hivern.
El sanatori del Brull, situat al Mas Casademunt, va ser fundat el 1931. Val la pena llegir els textos de Xavier Cateura que tracten de les seves històries. Durant anys va acollir malalts de tuberculosi i va ser testimoni de molts episodis tràgics com aquest. Avui en dia aquest món ens sembla llunyà, però no hem d’oblidar la transcendència i els devastadors efectes que tingué la malaltia dècades enrere. Només en el camp de les arts es podria fer una llarga llista d’afectats i víctimes de la temuda tisi. Molts escriptors, músics i artistes van veure truncada prematurament la seva carrera i la seva vida a causa de la terrible malaltia, encara que també es va donar el camí invers, amb vocacions literàries que es van despertar fruit del descans i de l’oci que propiciaven els sanatoris que, en les primeres dècades del segle XX, proliferaven arreu per acollir-hi els malalts. A Catalunya, per exemple, se’n van crear, entre d’altres llocs, al Tibidabo, Torrebonica (Terrassa), Olost, Puigdolena (Sant Quirze de Safaja)  i l’esmentat del Brull.
Precisament, pocs anys després de la fi de Rosselló-Pòrcel, a l’altra banda de la Vall del Congost, a Puigdolena, la tuberculosi s’enduia un altre grandíssim poeta català, el lleidatà Màrius Torres. Fou també per aquestes dates, un 29 de desembre de 1942, en el sanatori on havia passat els últims set anys de la seva vida, guerra inclosa.
El que representaven els sanatoris com els de Puigdolena, el Brull o tants d’altres forma part ja d’una altra època. Queda en la memòria de les persones grans, a qui el mot tuberculosi encara fa estremir però, afortunadament, els benaurats antibiòtics van donar un tomb a la letalitat de la malaltia. Resta com el record i el malson d’uns altres temps. La novel·la de Thomas Mann La muntanya màgica n’és potser l’empremta literària més reconeguda però en les poesies de Màrius Torres podem trobar també, intensament i elidida, l’ombra d’un mal que va corcar tantes i tantes vides. Com la de Rosselló-Pòrcel, de qui enguany commemorarem també –tràgica coincidència- el centenari del naixement, i que l’any 1936 escrivia com una macabra premonició el poema En la meva mort, que acaba així:
 
Reina d'aquestes hores, ara véns / tota brillant, armada. / Inútil desesper del vespre! L'alba / s'acosta ja amb l'espasa, / i l'ardor temerari que m'encén / allunya les estrelles.