Article publicat avui a El Punt
Tot i no pertànyer a l'actual regió administrativa de Provença-Alps-Costa Blava, Grignan és una població clarament provençal. La pedra clara de les cases, els finestrals de fusta acolorits, els teulats terrosos, els camps de lavanda que l'envolten i el pastís que se serveix a les terrasses de la plaça a l'hora de l'aperitiu no deixen lloc a dubtes. Presideix aquesta placeta una font amb l'estàtua de Madame de Sevigné escrivint –se suposa– una de les seves reputades cartes. La noble escriptora epistolar va passar temporades, i va acabar morint-hi, al bellíssim castell renaixentista que corona i regna sobre la vila. No fou l'únic personatge de la literatura que es va deixar caure a Grignan: també Julio Cortázar ens va deixar un curiós relat del seu pas per la població, Ciclismo en Grignan, centrat en l'erotisme de la contemplació, precisament des d'un cafè a redós del monument, del moviment oscil·latori d'una jove sobre el seient de la seva bicicleta. És agradable passejar per Grignan, on a més de les inevitables botigues de records provençals –sabons, saquets d'espígol i elements de decoració d'allò més chic– trobem un parell de llibreries de vell i un taller museu de la impremta i la tipografia on un noi molt amable ens fa una demostració de l'ús de les velles màquines d'imprimir. L'olor de tinta, les calaixeres de fusta plenes de tipus de plom i la cuidada llibreria annexa constitueixen un paradís per als amants de les belles edicions.
També les llibreries de vell, si tenim la sort de trobar-les obertes, són font de tresors amagats. Com una guia de França, Algèria i colònies de 1886, plena de gravats, en què l'autor –el geògraf Onésime Reclus, creador del terme francofonia– dedica un capítol a donar la seva visió sobre les anomenades llengües regionals, especialment l'occità. Frases com aquestes deixen clara la situació que es vivia ja a l'època i la simpatia de l'autor envers l'expansió del francès: “Però avui dia el francès regna a totes les ciutats de França; i allà on encara no és mestre s'infiltra solapadament en els patois” o “Cal considerar la línia de divorci d'Oil i Oc com un dic irrevocablement rebentat pel corrent que ve del nord. Ja l'onada septentrional submergeix totes les ciutats, tots els burgs del Migdia: la reina del sud-oest, Bordeus, va ser una vila d'Oc i ha esdevingut una vila d'Oil. Pot travessar-se sense sentir deu paraules del patois que es va parlar en tots els seus carrers”. D'això fa cent vint-i-cinc anys i, exceptuant algunes regulacions d'última hora del govern de Jospin, la República Francesa ha estat implacable a l'hora de segar les aspiracions nacionals i drets lingüístics d'occitans, bretons, alsacians o catalans. El jacobinisme en el seu estat més pur ha estat d'una gran eficiència. Per contra, la República ha ofert un model d'estat i de país amb uns valors innegables –la projecció pràctica del liberté, égalité, fraternité– que han actuat de contrapès i de bàlsam a les renúncies. Per això, i vistes les magres aportacions d'altres estats, per les nostres contrades hi ha qui, en to més o menys de broma, afirma que el timbaler del Bruc s'hauria pogut tocar allò que no sona.
Tot i no pertànyer a l'actual regió administrativa de Provença-Alps-Costa Blava, Grignan és una població clarament provençal. La pedra clara de les cases, els finestrals de fusta acolorits, els teulats terrosos, els camps de lavanda que l'envolten i el pastís que se serveix a les terrasses de la plaça a l'hora de l'aperitiu no deixen lloc a dubtes. Presideix aquesta placeta una font amb l'estàtua de Madame de Sevigné escrivint –se suposa– una de les seves reputades cartes. La noble escriptora epistolar va passar temporades, i va acabar morint-hi, al bellíssim castell renaixentista que corona i regna sobre la vila. No fou l'únic personatge de la literatura que es va deixar caure a Grignan: també Julio Cortázar ens va deixar un curiós relat del seu pas per la població, Ciclismo en Grignan, centrat en l'erotisme de la contemplació, precisament des d'un cafè a redós del monument, del moviment oscil·latori d'una jove sobre el seient de la seva bicicleta. És agradable passejar per Grignan, on a més de les inevitables botigues de records provençals –sabons, saquets d'espígol i elements de decoració d'allò més chic– trobem un parell de llibreries de vell i un taller museu de la impremta i la tipografia on un noi molt amable ens fa una demostració de l'ús de les velles màquines d'imprimir. L'olor de tinta, les calaixeres de fusta plenes de tipus de plom i la cuidada llibreria annexa constitueixen un paradís per als amants de les belles edicions.
També les llibreries de vell, si tenim la sort de trobar-les obertes, són font de tresors amagats. Com una guia de França, Algèria i colònies de 1886, plena de gravats, en què l'autor –el geògraf Onésime Reclus, creador del terme francofonia– dedica un capítol a donar la seva visió sobre les anomenades llengües regionals, especialment l'occità. Frases com aquestes deixen clara la situació que es vivia ja a l'època i la simpatia de l'autor envers l'expansió del francès: “Però avui dia el francès regna a totes les ciutats de França; i allà on encara no és mestre s'infiltra solapadament en els patois” o “Cal considerar la línia de divorci d'Oil i Oc com un dic irrevocablement rebentat pel corrent que ve del nord. Ja l'onada septentrional submergeix totes les ciutats, tots els burgs del Migdia: la reina del sud-oest, Bordeus, va ser una vila d'Oc i ha esdevingut una vila d'Oil. Pot travessar-se sense sentir deu paraules del patois que es va parlar en tots els seus carrers”. D'això fa cent vint-i-cinc anys i, exceptuant algunes regulacions d'última hora del govern de Jospin, la República Francesa ha estat implacable a l'hora de segar les aspiracions nacionals i drets lingüístics d'occitans, bretons, alsacians o catalans. El jacobinisme en el seu estat més pur ha estat d'una gran eficiència. Per contra, la República ha ofert un model d'estat i de país amb uns valors innegables –la projecció pràctica del liberté, égalité, fraternité– que han actuat de contrapès i de bàlsam a les renúncies. Per això, i vistes les magres aportacions d'altres estats, per les nostres contrades hi ha qui, en to més o menys de broma, afirma que el timbaler del Bruc s'hauria pogut tocar allò que no sona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada