L’abadia de Fontcaude es troba enmig d’un paisatge de vinya i garriga. La recent verema s’ha endut ja els fruits de la vinya i el fred s’emportarà aviat les fulles, que tot just comencen a daurar-se. Ens rep un vent rabiós, inhumà, literalment insuportable. L’aldea on es troba l’abadia -quatre cases desmanegades al voltant d’una plaçola de terra- és deserta. Ningú vol conviure amb aquell clima inclement.
Buscant el recer de les parets ens aventurem cap a l’entrada del monestir. Amb prou feines podem fixar-nos en la façana, d’una senzillesa extrema, mentre esperem amb impaciència que ens obrin la porta. Ens obre un noi d’uns trenta anys, que ens cobra l’entrada i ens dóna uns fulls explicatius en castellà anacrònicament escrits amb màquina d’escriure. Torna a tancar amb clau la porta i ens deixa que fem la nostra. L’església, romànica i austera, és de dimensions reduïdes però de gran bellesa. Salvant tots els estils i les distàncies, recorda algunes capelles dels colleges de Cambridge o Oxford. Al costat té un oratori, una sola nau encara més petita i acollidora.
Baixem uns esglaons i arribem al claustre, del qual només queda una arcada i el jardí central. Ens observa un gos bonifaci que deixa anar un lladruc, content de tenir companyia. Ens va seguint entre la ventada. Amb alleujament entrem en un edifici, l’antiga foneria de campanes, que acull una mena de museu. Les peces són restes d’escultures –fonamentalment capitells- que han anat trobant. La pedra és d’un color molt clar i algunes de les obres són admirables. Hi ha sants, reis, cavallers, animals, curiosament molt ben conservats. A l’À. li criden l’atenció els Reis de l’Orient d’un capitell. El noi de les entrades està netejant amb parsimònia les lleixes d’una vitrina. Un home –potser el seu pare- restaura unes pedres enganxant-les amb una mena de cola, seguint un mètode potser no gaire ortodox. Tot té un aire molt familiar –l’home, el noi, el gos- que resulta proper i agradable. M’imagino la mare preparant el dinar en les estances que llinden l’abadia. Els veig d’aquí una estona asseguts a taula al voltant d’una olla fumejant, mentre el sol entra amb força pels finestrals imperfectes d’un vidre antic. És una autèntica estampa de Millet.
Una porta de fusta s’obre a l’exterior per poder veure els murs i l’absis de l’esglesiola. Un cartell avisa que no deixem sortir el gos i això ho fem, tancant-li al pobre la porta als morros. En l’espai obert el mestral fa una demostració de força i neutralitza la calidesa del sol. Els nens corren en aquell món arcaic i inhòspit, gairebé lunar.Tornem a entrar i ens acomiadem interiorment d’aquella trinitat d’aspecte monacal –home, noi, gos- a qui deixem, no sense una certa enveja, en el seu món extemporani i confortable. Ens espera el cotxe, que aquí gairebé resulta futurista, com a refugi davant la climatologia desfermada i ferotge. Fem cap a Narbona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada