Diumenge passat, La Vanguardia oferia la possibilitat d’adquirir, en el marc d’una col·lecció de llibres de pintors catalans, el volum corresponent a Ramon Casas. No vaig dubtar a comprar el llibre i, havent dinat, em vaig posar a fullejar-lo sota els raigs d’un sol de gener estranyament càlid.
Mentre passava els fulls del llibre i anava observant les reproduccions d’aquells quadres extraordinaris, em sentia transportat a un temps que encara sento com a proper però que, objectivament, comença a ser ja llunyà.
L’any 1992, quan estudiava el cinquè curs de farmàcia, va morir la meva àvia, als 93 anys d’edat. Havia nascut al segle XIX i gairebé arriba al XXI. Va viure, doncs, el segle XX (que Valentí Puig anomena el segle de la megamort) en tota la seva plenitud. La seva vida no fou fàcil: pocs anys després de viure l’infern de la guerra va quedar vídua, als quaranta anys. Sola, va haver de fer créixer les seves dues filles i això va acabar de conferir-li una acusada personalitat. Recordo, però, com la seva voluntat individualista i la inflexibilitat del seu caràcter casaven perfectament amb una gran tendresa envers els seus néts. Podia ser dolça com els vasos de gasosa que ens oferia a tothora.
Quan va morir, la meva mare va voler fer-nos un regal; una mena de record de l'àvia que ens acompanyés sempre: una estilogràfica o un objecte d’aquest tipus. Però jo vaig triar una altra cosa.
Llavors jo estava acabant els estudis i començava a sentir-me atret per mons com els de l’art i la literatura que fins aleshores havia bandejat. Recordo haver anat a veure una exposició sobre el modernisme català al Museu d’Art Modern del Parc de la Ciutadella i com van entusiasmar-me aquells pintors catalans del tombant de segle: Meifrèn, Rusiñol, Nonell, Mir, Canals i, sobretot, Casas. A partir de llavors, tot fou anar a veure exposicions d’aquests pintors i llegir els escriptors de la mateixa època: Casellas, Vayreda, Oller o el mateix Rusiñol. Era una fascinació una mica naïf: hauria volgut haver nascut cent anys enrere i anar-me'n a París a viure la bohèmia. Però en comptes de passejar per Montmartre estudiava farmacocinètica.
Mentre passava els fulls del llibre i anava observant les reproduccions d’aquells quadres extraordinaris, em sentia transportat a un temps que encara sento com a proper però que, objectivament, comença a ser ja llunyà.
L’any 1992, quan estudiava el cinquè curs de farmàcia, va morir la meva àvia, als 93 anys d’edat. Havia nascut al segle XIX i gairebé arriba al XXI. Va viure, doncs, el segle XX (que Valentí Puig anomena el segle de la megamort) en tota la seva plenitud. La seva vida no fou fàcil: pocs anys després de viure l’infern de la guerra va quedar vídua, als quaranta anys. Sola, va haver de fer créixer les seves dues filles i això va acabar de conferir-li una acusada personalitat. Recordo, però, com la seva voluntat individualista i la inflexibilitat del seu caràcter casaven perfectament amb una gran tendresa envers els seus néts. Podia ser dolça com els vasos de gasosa que ens oferia a tothora.
Quan va morir, la meva mare va voler fer-nos un regal; una mena de record de l'àvia que ens acompanyés sempre: una estilogràfica o un objecte d’aquest tipus. Però jo vaig triar una altra cosa.
Llavors jo estava acabant els estudis i començava a sentir-me atret per mons com els de l’art i la literatura que fins aleshores havia bandejat. Recordo haver anat a veure una exposició sobre el modernisme català al Museu d’Art Modern del Parc de la Ciutadella i com van entusiasmar-me aquells pintors catalans del tombant de segle: Meifrèn, Rusiñol, Nonell, Mir, Canals i, sobretot, Casas. A partir de llavors, tot fou anar a veure exposicions d’aquests pintors i llegir els escriptors de la mateixa època: Casellas, Vayreda, Oller o el mateix Rusiñol. Era una fascinació una mica naïf: hauria volgut haver nascut cent anys enrere i anar-me'n a París a viure la bohèmia. Però en comptes de passejar per Montmartre estudiava farmacocinètica.
Casualment, per aquella època, l’editorial Ausa, especialitzada en edicions acurades de llibres d’art, va editar un volum magnífic, rotund i caríssim sobre Ramon Casas. Les llibreries el custodiaven en un lloc especial i amb prou feines te’l deixaven fullejar. No cal dir que aquest fou el regal que jo vaig triar com a record de la meva àvia i el conservo amb una estima molt especial per tot el que representa.
Per això, quan diumenge passat veia passar les imatges de totes aquelles pintures -Plein air, Al Moulin de la Galette, Després del ball- encara que en una edició molt més austera, no només tornava a gaudir de l’obra d’un pintor superdotat que encara valoro especialment, sinó em sentia transportat, com Proust amb la seva magdalena, a un temps passat i cada cop més llunyà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada