21.12.07

Los Secretos

Una certa reconcialiació amb la tele, ahir a la nit. La causa: l’humor de Polònia, el programa de llibres de l’Emilio Manzano i un nou programa de música a La 2, No disparen al pianista crec que es diu. Tres programes que es poden mirar, tres estels que brillen enmig de la foscor o, per ser més clars, enmig de la merda que ens aboquen contínuament a sobre. Segurament n'hi deuen haver més, però aquests són els que jo vaig veure.
En l’esmentat programa de música –simple, digne, basat en actuacions i entrevistes, sense massa complicacions ni invents- van interpretar dues cançons Los Secretos, un dels grups espanyols que més m’agraden. És també un grup senzill, amb una carrera llarga i sòlida, sense grans èxits ni estridències. De la mà d’Enrique Urquijo, un autèntic poeta (ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos), Los Secretos han creat i interpretat al llarg de la seva ja llarga trajectòria cançons rodones plenes de sensibilitat, amb aquell to malenconiós que té la vida quan és contradictòriament bella i trista, plenment real. Són cançons com Buena chica, A tu lado, Y no amanece o tantes altres.
Aquest aire de nostàlgia que acompanya la música de Los Secretos entronca directament amb el propi caràcter del grup i dels seus components, especialment del seu malaguanyat líder Enrique Urquijo. I és que darrera la imatge tanquil·la de Los Secretos s’amaga també la història tràgica de la mort en accident d’un dels seus membres i del passeig d’Enrique Urquijo pel costat salvatge de les drogues més dures, que finalment el va abocar a una mort nocturna i desgraciada, en un portal del barri de Malasaña de Madrid, pròpia d’un poeta romàntic com ell sempre fou. La contradicció permanent que suposava viure una vida com aquesta per algú de la sensibilitat i bonhomia d’Urquijo es palesa en les seves cançons (Tiene dos caras distintas, no sé cúal debo mirar; tiene dos vidas distintas, no sabe cuál es real y cuál debe ocultar; o també soy como dos, compréndelo, uno muy descontrolado, soy como dos, siempre soy dos, el otro es hasta educado). Aquesta bipolaritat va acabar sent fatal per Urquijo i insuportable per a les persones que l'envoltaven però, al mateix temps, va donar lloc a algunes cançons molt belles, d'una sensibilitat extrema.
En definitiva, ahir gràcies a La 2 vaig rememorar un dels grups que m’ha acompanyat en el camí de la vida: Los Secretos.
Per a més informació sobre el grup i l'origen de les seves cançons, aquest és un interessantíssim bloc:

http://enrique-urquijo.blogspot.com/

I per acabar, de Los Secretos, Buena Chica:

http://es.youtube.com/watch?v=kR8sih3vCIQ