10.7.07

Els herois del Tour




Article publicat ahir a El 9 Nou:

Així com l’agost ens obre la porta a les vacances, la tardor ens porta els bolets o Nadal ens retorna a la infantesa, el mes de juliol ens regala cada any el Tour de France, la cita esportiva més gran de la temporada. No sóc un gran aficionat al ciclisme però en canvi sóc un apassionat del Tour, encara que últimament no el pugui seguir tant com voldria. Per a mi, la resta de curses que conformen el calendari ciclista internacional són gairebé supèrflues, només el Tour és capaç de distingir els grans corredors dels excelsos. He vist com ciclistes magnífics estavellaven les seves carreres contra les rampes del Galibier, l’Aspin o la Croix de Fer. I he estat testimoni de l’ascens a la glòria, a través d’aquests mateixos ports, de ciclistes fins llavors outsiders. Els cims alpins i pirinencs del Tour són, doncs, l’autèntic Olimp del ciclisme i, per extensió, de tot l’esport. La meva passió pel Tour ve de lluny. Me’n vaig enamorar l’any 1983 en què va guanyar Fignon i Ángel Arroyo va endur-se el segon lloc. Llavors vaig adonar-me que el Tour no podia comparar-se amb la Vuelta ni amb el Giro ni amb cap altra cursa ciclista, pertanyia a una altra dimensió. Des d’aquell any, vaig passar moltes tardes estivals d’adolescència i joventut davant del televisor. Lamento no haver viscut els regnats de Coppi, Anquetil i Merckx, o el Tour potser més dramàtic, el de 1971, amb la caiguda d’un Luis Ocaña que encapçalava la cursa. He gaudit, en canvi, de la majestuositat d’Indurain, de l’elegància de Roche, de l’explosivitat de Pantani, del coratge de Chiapucci, de la superioritat d’Amstrong i, sobretot, del geni de Pedro Delgado. En les últimes dècades mai un ciclista ha donat tanta emoció i vida al Tour com el segovià Perico Delgado. L’any 1983, en l’edició del seu debut, va ser capaç de posar-se segon de la general, només per darrere de Fignon, i l’any següent quan intentava escapar-se de Lemond va protagonitzar una caiguda esgarrifosa baixant la Joux Plane, que li va ocasionar un trencament de clavícula i va reafirmar el seu sobrenom de Boig dels Pirineus. L’any 1987, després d’una lluita aferrissada amb Roche, Mottet i Bernard, va acabar perdent la cursa davant l’irlandès en l’última contrarellotge, en la qual partia com a líder. L’edició següent, però, va aconseguir endur-se el seu únic Tour, amb unes demostracions de força mai vistes en les etapes de muntanya. El 89, sortint com a favorit, es va perdre incomprensiblement pels carrers de Luxemburg en l’etapa pròleg, la qual cosa li va costar la carrera. Així era Delgado, capaç del millor i del pitjor, el ciclista més èpic i amb més personalitat. Si Indurain era un Rei Sol vestit de groc per les carreteres franceses, Delgado semblava estar sempre a punt de liderar una Revolució Francesa de conseqüències imprevisibles.
Avui en dia el dopatge ha enterbolit moltes de les gestes dels ciclistes i ha cobert aquest esport d’un vel d’obscuritat. En l’època de la glòria de figures que deuen el seu èxit a prémer l’accelerador o a donar gas, es posa en dubte l’esforç d’homes que pedalen sota el sol i la pluja dos-cents quilòmetres diaris, pujant i baixant muntanyes, vint-i-un dies seguits. Perdoneu-me l’expressió grollera, però això té collons. Sóc totalment contrari al dopatge, per la senzilla raó que posa en perill la salut dels esportistes, però em rebel·la extraordinàriament la hipocresia. No sé qui era que es preguntava si algú creia que es podien córrer etapes com les del Tour a un ritme infernal només menjant un plat d’espaguetis. Potser cal replantejar les carreres, escurçant i suavitzant recorreguts. Potser no cal córrer tres setmanes seguides. Potser cal una llei de punt final i posar el comptador a zero. No ho sé. Sens dubte, cal perseguir el dopatge i els seus promotors. Cal fer net i ser durs, però també s’ha de tenir capacitat de perdonar i considero totalment injust tractar com a delinqüents aquests herois de la carretera mentre en d’altres esports les mesures de control són, per dir-ho suaument, molt laxes. No m’agrada senyalar amb el dit però no cal anar massa lluny ni buscar esports minoritaris per trobar esportistes emblemàtics suspesos per dopatge que continuen gaudint del reconeixement de tothom. Penso, doncs, que cal lluitar contra el dopatge amb contundència en tots els esports però sense l’acarnissament ni els linxaments que s’estan produint en el món del ciclisme. I crec que els esportistes que es dopen són més víctimes que altra cosa i que tots plegats, inclosos els espectadors, tenim part de culpa en aquesta recerca del superhome i del més difícil encara que ens trasllada gairebé a l’època dels circs romans.
Aquest és el context que envolta, un any més, el nostre Tour de França. I és una llàstima. Però, què voleu que us digui, el Tour sempre serà el Tour i quan veig que la carretera s’empina i comencen els primers pendents de l’Alp d’Huez o de Luz Ardiden el meu cos entra en tensió i la meva vista queda fixada en la pantalla. En canvi, el brogit d’uns cotxes o d’unes motos donant voltes i més voltes al circuit de torn és, per a mi, el preludi perfecte a una dolça migdiada.
Imatges:
Chirac, Rooks, Delgado i Parra al podi de París l'any 1988
Etapa de muntanya del Tour de 1987

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja ho pots ben dir això del Tour és tota una droga (i mai més ben dit amb el tuf a doping que li han encolomat). I quins temps aquells que el seguíem amb José M. Garcia : "ojo que le pega el hachazo!!", "va sin cadena, va sin cadena!!", "se queda, se queda, está haciendo la goma", "cuidao!!que el viento está entrando de costao i la serpiente multicolor va haciendo abanicos"...).
Per cert, ja saps que el ciclista escocès Robert Millar, guanyador del Gran Premi de la Muntanya a l'any 1984, l'any 2003 es va canviar de sexe i des de llavors es diu Phillipa York??

Àlex Figueras ha dit...

Benvolgut anònim,

Agraeixo el teu comentari que em retorna a aquells temps gloriosos. A les expressions que cites podríem afegir-hi també: "les está metiendo un mundo", "se ha metido en la pomada" o la més tòpica "está bajando a tumba abierta". En qualsevol cas, com bé saps, la meva preferida continua sent "ojo que pega el hachazo". És insuperable.
Pel que fa a Robert Millar, gran ciclista a qui recordo perfectament, desconeixia absolutament aquesta història. És sorprenent. Aquest sí que s'ha canviat de companyia elèctrica, tu ja m'entens. En fi, tota la sort per a Philipa York.