Fins ara el meu EGM particular havia xifrat en 5 o 6 el nombre de lectors del meu Bloc de Notes. Per a mi era una xifra prou satisfactòria, tenint en compte que aquestes 5 o 6 persones, que formen part del meu cercle més proper, segurament podrien fer coses molt més interesssants que llegir aquestes notes i fer-hi comentaris. En fi, que els agraeixo molt que es prenguin la molèstia d’entrar periòdicament a aquest bloc, mai prou actualitzat, i llegir-lo.
Doncs bé, ahir fent una mica d’arqueologia en el bloc, vaig trobar-me un comentari d’una persona que no conec. Va ser una sorpresa molt agradable. No sé com has arribat a aquesta pàgina, Pilar F., però trobar el teu comentari m’ha suposat una petita alegria. Com que el comentari en qüestió és a una entrada del mes de febrer potser fa temps que hi era i no me n’havia adonat. Segurament es deu poder conèixer la data en què es va fer però aquestes maquinotes i jo mai hem estat massa amics i he estat incapaç d’esbrinar-ho. Demano disculpes, doncs, per no haver respost abans.
El comentari de la Pilar fa referència a una reflexió meva sobre la maldat humana motivada per la història de la persecució a què van ser sotmeses les filles de l’escriptora jueva russa Irène Némirovsky per part de la policia francesa durant els anys de la Segona Guerra Mundial.
Permeteu-me que el reprodueixi sencer:
Llàgrimes per Denise i Élisabeth
He acabat de llegir “Suite francesa”, de l’escriptora russa de família jueva Irène Némirovsky. El volum està format per dues novel·les, independents però relacionades, sobre l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial. M’ha semblat un llibre ben escrit, amb històries plenes d’interès i que posa de manifest el paper que va tenir França, més aviat galdós, durant aquesta guerra.Però el que realment m’ha emocionat de “Suite francesa” ha estat la història al voltant de la novel·la i de la seva creadora.
Irène Némirovsky, que ja havia hagut de fugir de Rússia amb la seva família per la persecució bolxevic, fou una de les nombroses víctimes de la persecució nazi cap als jueus. Detinguda el 13 de juliol de 1942 per la policia francesa, fou traslladada a Auschwitz, on va ser assassinada a la cambra de gas. Al final de l’edició de Suite francesa s’inclouen tot un seguit de cartes que Michel Epstein, el marit de Némirovsky, va escriure a editors i personalitats franceses de l’època perquè intercedissin per ella o n’obtinguessin alguna notícia. Totes les gestions van ser en va. Finalment, Epstein, desesperat, va demanar a les autoritats franceses intercanviar el lloc amb la seva dona. Amb això només va aconseguir que el detinguessin i l’assassinessin també a ell.
Però l’horror no acaba aquí, i aquesta és la part que m’ha trasbalsat més de la història. Orfes sense saber-ho, les dues filles del matrimoni, Denise i Élisabeth, van quedar sota la tutela de la seva tutora, Julie Dumot, que, en un acte de lucidesa i intel·ligència, va descosir l’estrella de David de la seva roba i va decidir traslladar-les a un lloc més segur. Doncs bé, Dumot va haver de passar per un calvari de viatges i trasllats per salvar les nenes de la persecució acarnissada de la policia francesa. I és aquest fet el que m’ha afectat profundament. Que les ments malaltes i pèrfides que van idear l’extermini dels jueus, i els seus sequaços de les SS i la Gestapo, poguessin arribar a aquests límits de persecució sembla que tots ho hem assimilat. Eren bojos assassins. Ara bé, que gendarmes francesos, encara que sota un règim col·laboracionista, no defallissin en la persecució de dues nenes orfes i desemparades, és una cosa que no puc arribar a comprendre. Sembla que, en determinades circumstàncies, la maldat humana no té límits.
Malgrat tot, les dues nenes, gràcies a la persistència de la seva tutora, a l’ajut de diferents ordes de religioses, que van amagar-les en els seus convents, i al suport econòmic dels editors d’Irène Némirovsky van sobreviure, encara que sense pare i mare. Aquesta és la trista història al voltant de “Suite francesa”.
Doncs bé, arran d’aquest text, la Pilar em demana que reflexioni sobre la maldat individual i la maldat col·lectiva. Reprodueixo també aquí la seva anotació:
Hola, Àlex,
Està molt bé la teva reflexió. Certament, la maldat sempre sorprèn, sempre ve de nou. Deu ser per això que moltes vegades l'atribuïm a una malaltia mental. El fet és que no es pot justificar un maltractador, ni un violador, ni un assassí apel·lant a un desequilibri. Tot i que pot ser cert en un cas concret, com s'explica la complicitat de tants francesos que van abandonar a la seva sort els milers de refugiats catalans i espanyols l'any 39? I no parlem de la societat alemanya, còmplice de tortura i mort de tants milions de persones, en època nazi. Així doncs, la maldat pot ser tan individual com col·lectiva? M'agradaria llegir la teva reflexió sobre això...
Salutacions,
Doncs bé, ahir fent una mica d’arqueologia en el bloc, vaig trobar-me un comentari d’una persona que no conec. Va ser una sorpresa molt agradable. No sé com has arribat a aquesta pàgina, Pilar F., però trobar el teu comentari m’ha suposat una petita alegria. Com que el comentari en qüestió és a una entrada del mes de febrer potser fa temps que hi era i no me n’havia adonat. Segurament es deu poder conèixer la data en què es va fer però aquestes maquinotes i jo mai hem estat massa amics i he estat incapaç d’esbrinar-ho. Demano disculpes, doncs, per no haver respost abans.
El comentari de la Pilar fa referència a una reflexió meva sobre la maldat humana motivada per la història de la persecució a què van ser sotmeses les filles de l’escriptora jueva russa Irène Némirovsky per part de la policia francesa durant els anys de la Segona Guerra Mundial.
Permeteu-me que el reprodueixi sencer:
Llàgrimes per Denise i Élisabeth
He acabat de llegir “Suite francesa”, de l’escriptora russa de família jueva Irène Némirovsky. El volum està format per dues novel·les, independents però relacionades, sobre l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial. M’ha semblat un llibre ben escrit, amb històries plenes d’interès i que posa de manifest el paper que va tenir França, més aviat galdós, durant aquesta guerra.Però el que realment m’ha emocionat de “Suite francesa” ha estat la història al voltant de la novel·la i de la seva creadora.
Irène Némirovsky, que ja havia hagut de fugir de Rússia amb la seva família per la persecució bolxevic, fou una de les nombroses víctimes de la persecució nazi cap als jueus. Detinguda el 13 de juliol de 1942 per la policia francesa, fou traslladada a Auschwitz, on va ser assassinada a la cambra de gas. Al final de l’edició de Suite francesa s’inclouen tot un seguit de cartes que Michel Epstein, el marit de Némirovsky, va escriure a editors i personalitats franceses de l’època perquè intercedissin per ella o n’obtinguessin alguna notícia. Totes les gestions van ser en va. Finalment, Epstein, desesperat, va demanar a les autoritats franceses intercanviar el lloc amb la seva dona. Amb això només va aconseguir que el detinguessin i l’assassinessin també a ell.
Però l’horror no acaba aquí, i aquesta és la part que m’ha trasbalsat més de la història. Orfes sense saber-ho, les dues filles del matrimoni, Denise i Élisabeth, van quedar sota la tutela de la seva tutora, Julie Dumot, que, en un acte de lucidesa i intel·ligència, va descosir l’estrella de David de la seva roba i va decidir traslladar-les a un lloc més segur. Doncs bé, Dumot va haver de passar per un calvari de viatges i trasllats per salvar les nenes de la persecució acarnissada de la policia francesa. I és aquest fet el que m’ha afectat profundament. Que les ments malaltes i pèrfides que van idear l’extermini dels jueus, i els seus sequaços de les SS i la Gestapo, poguessin arribar a aquests límits de persecució sembla que tots ho hem assimilat. Eren bojos assassins. Ara bé, que gendarmes francesos, encara que sota un règim col·laboracionista, no defallissin en la persecució de dues nenes orfes i desemparades, és una cosa que no puc arribar a comprendre. Sembla que, en determinades circumstàncies, la maldat humana no té límits.
Malgrat tot, les dues nenes, gràcies a la persistència de la seva tutora, a l’ajut de diferents ordes de religioses, que van amagar-les en els seus convents, i al suport econòmic dels editors d’Irène Némirovsky van sobreviure, encara que sense pare i mare. Aquesta és la trista història al voltant de “Suite francesa”.
Doncs bé, arran d’aquest text, la Pilar em demana que reflexioni sobre la maldat individual i la maldat col·lectiva. Reprodueixo també aquí la seva anotació:
Hola, Àlex,
Està molt bé la teva reflexió. Certament, la maldat sempre sorprèn, sempre ve de nou. Deu ser per això que moltes vegades l'atribuïm a una malaltia mental. El fet és que no es pot justificar un maltractador, ni un violador, ni un assassí apel·lant a un desequilibri. Tot i que pot ser cert en un cas concret, com s'explica la complicitat de tants francesos que van abandonar a la seva sort els milers de refugiats catalans i espanyols l'any 39? I no parlem de la societat alemanya, còmplice de tortura i mort de tants milions de persones, en època nazi. Així doncs, la maldat pot ser tan individual com col·lectiva? M'agradaria llegir la teva reflexió sobre això...
Salutacions,
Pilar F.
Com ja deia en el meu text, m’és difícil trobar una explicació a fets com aquest. No ho puc arribar a comprendre. Segurament un especialista, un psiquiatra o un sociòleg, hi trobaria algun tipus d’explicació. Puc aventurar que una actitud col·lectiva pot fer que l’individu s’acomodi a situacions o a accions que la seva consciència no suportaria a títol individual. També hi deuen haver qüestions de supervivència. Però tot això només és aplicable a actituds d’omissió, de no fer res, de callar. Es pot arribar a entendre que, per por i en un estat de guerra, opressió i persecució, la societat alemanya callés davant els crims nazis. Que ningú alcés la mà i protestés individualment per protegir la seva vida individual. Ara bé, actituds d’acció, de denúncia o de persecució acarnissada com el cas comentat, i més per part de la policia d’un estat amb llarga tradició democràtica i republicana com França per mi no tenen explicació. En qualsevol cas, segur que els experts deuen tenir respostes a aquestes qüestions.
Com ja deia en el meu text, m’és difícil trobar una explicació a fets com aquest. No ho puc arribar a comprendre. Segurament un especialista, un psiquiatra o un sociòleg, hi trobaria algun tipus d’explicació. Puc aventurar que una actitud col·lectiva pot fer que l’individu s’acomodi a situacions o a accions que la seva consciència no suportaria a títol individual. També hi deuen haver qüestions de supervivència. Però tot això només és aplicable a actituds d’omissió, de no fer res, de callar. Es pot arribar a entendre que, per por i en un estat de guerra, opressió i persecució, la societat alemanya callés davant els crims nazis. Que ningú alcés la mà i protestés individualment per protegir la seva vida individual. Ara bé, actituds d’acció, de denúncia o de persecució acarnissada com el cas comentat, i més per part de la policia d’un estat amb llarga tradició democràtica i republicana com França per mi no tenen explicació. En qualsevol cas, segur que els experts deuen tenir respostes a aquestes qüestions.
Moltes gràcies, Pilar pel teu comentari i per haver dedicat el teu temps a llegir aquestes pàgines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada