Premios Príncipe de Asturias

Aquests dies, durant els actes de lliurament dels Premios Príncipe de Asturias (aquesta mena de Premis Nobel a l’espanyola que deuen costar una fortuna a l’erari públic i que no sé massa bé què ens aporten) hem vist sovint junts a dos dels guardonats més coneguts i reconeguts: Paul Auster i Pedro Almodóvar.
Aquesta imatge m’ha fet reflexionar doblement.
En primer lloc, m’ha fet gràcia que el fet de veure passejar per Oviedo, la Vetusta de Clarín, a dues figures emblemàtiques de la modernitat com Auster i Almodóvar, i tot sota la benedicció de la més representativa “parella de joves del nostre temps” (vegi’s Felip de Borbó i Letizia, escrit amb zeta, Ortiz) vulgui ser vist per molts com una metàfora de la transformació d’Espanya. La veritat és que em fa gràcia aquesta visió tan provinciana de la realitat. Molt més provinciana que la Vetusta d’Adriana Ozores, el magistral i tots aquells personatges de La Regenta. I no vull anar més enllà per aquest camí, que encara prendria mal.
En segon lloc, m’ha fet somriure l’equiparació que s’ha fet en els mitjans de comunicació dels guardonats abans esmentats. Auster i Almodóvar, Almodóvar i Auster. Tanto monta, monta tanto. Madrid i Nova York. Nova York i Madrid. Dues figures de les arts contemporànies i de la mal anomenada modernitat. Doncs què voleu que us digui jo no hi trobo similituds per enlloc. En l’obra d’Auster hi veig enginy i creativitat. En la d’Almodóvar xabacaneria i vulgaritat. I perdó per la blasfèmia.