6.12.17

Wasting time

Avui fa cinquanta anys que Otis Redding enregistrava una de les cançons més captivadores de la música popular moderna. Malauradament, Redding moriria tot just quatre dies després en un accident d'avió, sense recollir l'èxit d'aquesta meravellosa cançó, però la fortuna va fer que, per poques hores, ens quedés el llegat d'aquesta música que ens balanceja i ens fa còmplices del plaer de deixar passar el temps asseguts en el moll d'una badia, o allà on sigui, wasting time.

30.11.17

Diari de Londres (i VIII): Impressionistes


Un passeig matinal per Kensington Gardens i Hyde Park és agradable. Ha marxat la pluja insistent i avorrida del dia anterior i al cel hi ha clarianes. Al parc hi ha gent que camina, corre, passeja els gossos... Això ja ho havíem explicat. També hi ha escoles de futbol que munten partidets i entrenaments per a nens, aprofitant l'extensió dels prats. Els pares es miren bocabadats com els nens s’amunteguen sense ordre darrera la pilota, malgrat les ordres contràries i benintencionades dels entrenadors. Però per a un nen no hi ha cap esquema tàctic que pugui vèncer l’atracció magnètica d’una pilota.
Arribem al Serpentine. Jo recordo que el protagonista d'Una música constant, una de les meves novel·les de referència, de l’autor angloindi Vikram Seth, és una serp d’aigua, és a dir, membre d’un grup de persones que neden, en qualsevol època de l’any, per aquell llac allargat del Hyde Park. Ja sé que no hauria de fer-ho, però jo m'acostumo a creure tot el que em diuen els escriptors. Tanmateix, en alguns moments havia arribat a pensar que aquestes serps d’aigua podrien ser una llicència literària. Totes les circumstàncies –el fred, el color de l’aigua, la presència de cignes i ànecs que hi viuen i hi defequen...- apuntarien en aquesta direcció. Per tant, ja n’estava quasi convençut del tot, quan vaig veure una senyora traient-se la roba en un racó del parc. Estàvem a tres o quatre graus. Lògicament, ens vam quedar a veure què passava. La senyora devia tenir uns seixanta anys. Amb vestit de bany, va baixar per unes escales de piscina d'un dels laterals del llac i, dins d’un espai habilitat, va fer unes quantes braçades. El que més em va sorprendre de tot plegat és que, després de tota la parafernàlia incomoditat –canvi de roba, fred, aigua bruta, mullena...- el bany durés només uns trenta segons. Com si es tractés únicament de ficar-se a l’aigua. Després es va dutxar allí mateix –dubto que l’aigua fos calenta- i es deuria tornar a canviar. Una serp d’aigua.


***

Passport to Pimlico és el nom d’una comèdia britànica que no he vist i que em ve al cap a l’hora d’agafar el metro fins aquest barri. Sé poques coses de Pimlico, més enllà de la seva situació -al sud de Belgravia i tocant el riu-, del record llunyà d’uns carrers de cases blanques i del fet d’acollir la Tate Gallery, l’original Tate, ara anomenada Tate Britain per diferenciar-la de la puixant Tate Modern.
Anem a la Tate per veure l’exposició sobre els pintors impressionistes francesos  fugits a Londres a causa de la guerra francoprussiana  (una de les múltiples guerres francoalemanyes que tan mal han fet al continent europeu i al món sencer). L’exposició porta per títol The EY exhibition: impressionists in London. Pregunto què vol dir aquest EY, que no aconsegueixo relacionar amb el nom de cap museu, cap col·lecció ni cap moviment pictòric, i resulta que és l’acrònim d’Ernst & Young, que, entenc, deu finançar la mostra. Sembla, doncs, que no n’hi ha prou amb les divuit lliures que es paguen per cap a l’entrada.
En qualsevol cas, i més enllà de l’EY, aquest impressionists del nom de la mostra és un petit engany. Perquè a l’exposició hi ha impressionistes però també hi ha algun pompier i, al final, Derain. Això no treu que l’exposició sigui magnífica, que ho és, però el títol no acaba de ser exacte. Sense entrar en molts detalls, jo em quedo amb un parell de paisatges de Pissarro i Sisley, amb dues vistes boiroses del Tàmesis de Whistler (tan aconseguida la manera de captar l’atmosfera que Oscar Wilde la va qualificar d’invenció de boires) i amb la sala dedicada a les diferents versions del riu i de les cases del Parlament pintades per Monet. En va arribar a exposar trenta-set. Tot i que aquí n’hi ha menys, passar una estona en aquesta sala, mirant d’endur-se en el record la imatge d’aquestes s vistes que el geni de Giverny pintava des de la terrassa del Saint Thomas’ Hospital és una bona manera de tancar una escapada a Londres.

29.11.17

Diari de Londres (VII): Come on Fulham!


El metro de la District line circula amb lentitud i s’adorm a les parades. Jo també. He dormit molt poc les darreres dues nits i començo a notar-ho. Però el son del tren és més llarg i danyí que el meu i  ens fa anar tard. Quan finalment arribem a l'estació de Putney Bridge, una colla de gent, majoritàriament homes, baixa apressada. No ens cal saber el camí, només seguir la riuada. Les guspires de pluja segueixen el seu rosec. A passos ràpids seguim carrers que fan giragonses, passem per un túnel, deixem al costat una bella església i creuem un parc que voreja el Tàmesis. Deu ser bonic a la llum del dia, però a quarts de sis de la tarda ja és nit tancada i només veiem els llums dels edificis de l'atra riba. La resplendor dels focus de l’estadi, cada cop més propera, ens mostra la ruta i, després d’uns vint minuts d’intens caminar, arribem a Craven Cottage, amb el partit ja començat. Pugem a la grada –la mítica Johnny Haines- i ens acomodem en el nostre seient de fusta. Coberts per una estructura metàl·lica decimonònica, una columna de ferro ens tapa justament la línia de l’àrea. Però es tractava d’això, no? Aquell mateix dia s’ha jugat un derbi londinenc de traca, els spurs contra els gunners, o el que és el mateix, Tottenham-Arsenal, però l’objectiu no era veure un partit adotzenat d’equips milionaris. No. Era seure en aquest seient de fusta a Craven Cottage -el camp més antic d’Anglaterra, diuen, de 1896- i animar, o no, el Fulham en el seu enfrontament de la lliga de segona divisió anglesa contra el poderosíssim Derby County. Veure aquest partit era prendre partit per la tradició vers la falsa modernitat, per l’esport de sempre contra el nourriquisme de futbolistes pentinats pel seu enemic, pels diumenges a la tarda de partit (encara que avui sigui dissabte) enfront de la dictadura de la Pay TV , pel fatalisme del Fulham davant la prosperitat del seu veí Chelsea...
Animarem, doncs, al Fulham, encara que animar, el que es diu animar, aquí s’animi poc. De fet, els que fan més soroll són els seguidors del Derby County, situats en un dels gols. Tampoc s’exhibeixen gaire símbols, més enllà d’algunes bufandes blanques i negres. L’ambient gèlid del camp quasi fa semblar la bombonera a un estadi barceloní el nom del qual no vull recordar. Només de tant en tant sorgeixen uns crits de Come on Fulham! que recorden una mica, potser per la manca de fe, el càntic d’ànim, acompanyat de tres palmades, corejat en uns altres camps catalans que sí que vull recordar: Sarrià i els seus posteriors successors.
No sé si aquests crits contribueixen o no al fet que el Fulham marqui el primer gol del partit, en un llançament de falta perfectament executat, que els permet marxar a la mitja part amb avantatge: one-nil. Els jugadors entren als vestidors pel córner on som nosaltres. Els veiem de ben a prop, però sembla que aquí tampoc hi ha gaire mitificació. Veig passar Rui Fonte, el 9 del Fulham, exdavanter portuguès de l’Espanyol que va ser nineta dels ulls de Pochettino, ara exitós entrenador dels spurs. Baixem al bar de sota la grada on ens serveixen cervesa, amb alcohol, a diferència del que passa als camps espanyols. M’entretinc llegint un mural que explica la història, poc exitosa, del club. Recorden especialment una final de l’Europa League perduda no fa gaire anys contra l’Atlètic de Madrid. Nosaltres els guanyem: de perdudes, en tenim dues.
La segona part comença amb fredor, aprofitada pel Derby County per empatar. Fatalitat. La resta ja és poc remarcable. El joc local s’assembla a la pluja: constant, voluntariós, tossut però sense resultats pràctics. Els crits d’ànim s’espaien, la humitat es fica dins dels ossos, els aficionats locals –que costa de classificar sociològicament- es resignen. Un a un i cap a casa. Com en la millor tradició blanc i blava.

28.11.17

Diari de Londres (VI): a l'East End



Quan es trepitja per primera vegada  l’East End londinenc, és fàcil embolcallar-se i embolicar-se amb els tòpics. Que sí la pobresa i l’emigració, que sí els cockneys  i les campanes de Saint-Mary-le-Bow, que sí Jack l’Esbudellador, que si Banglatown, que si el mulculturalisme i la regeneració trendy d'aquests barris... El cert és que, més enllà d'haver estat fan quan era adolescent d'aquella sèrie mítica, no tinc clar ni què s'entén ben bé per East End ni quins són els límits d'aquesta àrea, així que deixo córrer tòpics i històries diverses i em centro en el que  trobem sortint del metro d’Aldgate East. Primer, carrers comercials d’escàs interès, després l’artèria de Brick Lane -el cor d’una àrea que ha canviat molt en els últims temps - i, finalment i amb més atractiu, els carrers transversals, trobem diverses mostres de les cases de maó ennegrit pròpies del barri. Algunes d’elles han estat reconvertides en botigues de tendència o en despatxos professionals, d’altres romanen tancades. El tret que diferencia més clarament les unes de les altres són les portes: perfectament esmaltades amb colors lluents i elegants, les unes; despintades, brutes i pollades, les altres.
En un d’aquests carrers, Hanbury Street, envoltada de parades de menjar, botigues de roba de segona mà, antics magatzems i fàbriques, i parets plenes de street art, hi ha la llibreria que porta el nom, en espanyol, de Libreria, diuen que en homenatge a Borges. Librería Bookshop és l’exemple de com l’interiorisme pot convertir un espai corrent en un lloc extraordinari. Apareix sovint en seleccions de les llibreries més boniques del món, a causa de la concepció del seu espai. El sostre i la paret del fons de mirall generen, a banda de major amplitud, un efecte particular, en consonància amb l’univers literari borgià. El disseny de les prestatgeries de fusta és el complement perfecte: el color groc, les irregularitats i corbes, els espais buits que acullen punts de lectura amb làmpades, coixins i butaques... tot contribueix a crear un espai diferent al de les llibreries a l’ús. La manera com es defineix està en consonància amb aquesta concepció: every aspect of Libreria is designed to help you discover new books and ideas, and encourage interdisciplinary thinking. Igualment, conscients d’aquesta naturalesa particular, l’espai es lloga en el seu conjunt per a celebracions privades. També contribueix a diferenciar-se la música ambiental, que per volum i tipologia, fuig igualment del que és habitual en els fils musicals. La classificació dels llibres respon així mateix a un criteri peculiar. Res de ficció/no ficció, literatura nacional/literatura estrangera; aquí els llibres es classifiquen i s’exposen sota epígrafs com ara La ciutat, Wanderlust o Encant per als desencantats. No m’agradaria estar en la pell de qui classifica els llibres.
En el seu esperit especial, Libreria té també algunes manies, com ara la prohibició d’utilitzar el telèfon mòbil –inclosa la seva aplicació com a càmera fotogràfica- en el seu interior. Una llàstima, perquè no podrem reproduir aquí el seu bell espai. Sí que m’agrada, en canvi, una de les declaracions d’intencions que inclou el seu web: browsing in our bookshop is a world away from the narrow algorithmic recommendations of Amazon.com. Un bon postulat.



***
Sortint de Libreria, i sota una pluja fina, agafem el camí cap a Wapping, passant primer pel vell mercat de Spitafields. El camí es fa llarg, fins al punt de decidir escurçar-lo agafant un taxi, que ens deixa a Wapping High Street.

Wapping, ben desert en aquelles hores, és un barri curiós i bonic. Zona portuària a la riba del Tàmesis, ha vist com els antics magatzems de maó han estat reconvertits en habitatges d’alt nivell. Els preus dels pisos que veiem anunciats a l’aparador d’una agència immobiliària en són la prova. A través d’algun d’aquests edificis s’accedeix a una mena de passeig que voreja el riu. Sota un cel gris que deixa anar una pluja lleu però constant, el Tàmesis es mostra reptador. Les aigües baixen tèrboles i mogudes, d'un color terròs que contrasta amb els grisos de l'atomosfera; la boira difumina els edificis de l’altra riba. Passa alguna embarcació d’esbarjo i vaixells de la policia, que tenen la seva central allà mateix. L’endemà, a la Tate, veurem un parell de whistlers, que ens recordaran aquesta vista del riu. De tant en tant, entre els antics magatzems, hi ha unes escales humides i molsoses que baixen fins l’aigua; les onades ens esquitxen quan ens hi apropem. Sembla com si el riu volgués defensar el seu territori. Fa respecte. Pel camí, trobem algun vell pub vell que, amb els seus llums càlids i emmoquetats flonjos, es mostra hospitalari, en contrast amb l'atmosfera humida. Quasi no es veu ningú caminant per Wapping, que sembla una ciutat adormida sota la pluja trista i incessant: una pluja freda que disfressa de diumenge d'hivern aquest dissabte de tardor.


24.11.17

Diari de Londres (V): matí


M’agrada caminar quan fa fred. M’he despertat a les sis del matí, he fet una mica de temps i he sortit a passejar per Kensington Gardens. Feia fred, però ja hi havia gent corrent, passejant els gossos, caminant... Una noia m’ha donat el good morning en creuar-nos; l’educació sempre resulta agradable. Jo, que sóc poc receptiu a les qüestions animals, m’he adonat de la felicitat dels gossos que corrien per aquest parc; aquests espais oberts, gairebé inabastables, els exciten i els vivifiquen, només cal veure’ls córrer d’un costat a l’altre. Els esquirols els guarden sempre una distància prudencial. Constato també, un cop més, la bellesa dels arbres vells i grans, la majestuositat de les seves formes, l’harmonia cromàtica que configuren. En sortir del parc, m’endinso pels carrers del barri, pels principals, amb cases senyorials, i pels del darrera, els anomenats mews, antigues sortides de servei, estables... avui en dia també reconvertits en habitatges. Darrera les rengleres de cases, apareix de tant en tant la punxa excessiva, una mica desproporcionada, d’alguna església. Per un dels carrers, que fa de pont, creuo la Circle line, potser la línia de metro més anacrònica i romàntica de la ciutat. Sensació pessoana de poder viure aquí una vida aliena i feliç.

***
Curzon street és un carrer de Mayfair que dibuixa una corba lleu i dolça. En aquesta corba, just al davant del passatge que condueix al vell Shepherd’s Market hi ha Heywood Hill, que s’autodefineix com the biggest little bookshop in the world, probably. M’encanta aquest probably, tan british, que transmet prudència, modèstia i alhora guarda les espatlles: ve a dir que el món és molt gran i no fos cas que pogués haver-hi en algun lloc una petita llibreria millor que la nostra. En el web, la descripció s’amplia encara més de la manera següent: un referent literari en si mateix, generacions d’escriptors, lectors i col·leccionistes de tot el món angloparlant han estimat la nostra petita botiga con un espai de civilització i un lloc on la bona escriptura i els bells llibres realment importen. Poc més s´hi podria afegir.


 S’accedeix a la llibreria pel portal de l’edifici i, després, per una porta de fusta opaca i convencional que, en ser traspassada, condueix a un espai que sembla més la sala d’estar d’una casa que no en un comerç. Efectivament, la llibreria és petita: una sala principal amb els llibres nous i una habitació contigua, al fons, amb un petit despatx i una selecció de llibres vells i antics. Ni tan sols el disseny  actual de les cobertes dels llibres anglosaxons, tan estrident, arriba a alterar l’atmosfera d’aquesta llibreria, que  transporta indefectiblement a uns altres temps. No costa gens imaginar-se aquí l’escriptora Nancy Mitford, la gran de les germanes d’una família peculiar, que va treballar i atreure tot un cercle d’amistats a Heywood Hill durant la Segona Guerra Mundial. He regalat mitfords però no n’he llegit mai cap i ara me n’han vingut ganes; demanaré a la G. que m’aconselli.
 De l’espai de la llibreria, m’agrada especialment la taula on s’exposen els llibres d’art i de gran format, acompanyats d’una escultura figurativa i amb una  llar de foc al fons. Tanca el conjunt un client tan ben vestit que sembla un figurant de la mateixa llibreria. Compra un llibre que, malgrat la meva tafaneria, no aconsegueixo identificar i li emboliquen magníficament, a joc amb la seva indumentària impecable.
 De Heywood Hill resulten especialment reconegudes les seves subscripcions, anomenades A Year in Books, on els llibres arriben tan ben presentats que quasi deu saber greu desempaquetar-los. Dins d’aquest servei, destaca el sorteig que fan anualment d’un llibre al mes per a tota la vida. Aquest any hi he participat, sense èxit. El guanyador es va fer públic la setmana passada i va ser Matt Pollard, del Regne Unit. Llàstima.


23.11.17

Diari de Londres (IV): les galeries


Els divendres, la National Gallery i la National Portrait Gallery tanquen tard, a les nou del vespre. A la Portrait fan un concert de música francesa de l’època de Cézanne, en el marc de l’exposició de retrats de l’artista. Quan hi anem, la sala és plena de gent i amb prou feines es veu res, així que desistim. Donem, però una ullada, per algunes sales de la galeria. Les meves preferides són la dels romàntics -perquè allí hi ha Keats, Byron, Shelley, Wordsworth... i l’únic retrat que es coneix de Jane Austen-, la dels Tudor –amb obres de Holbein i la resta de pintors de l’època- i la dels personatges de la primera meitat del segle XX –amb Joyce, Woolf i companyia. Però el que sorprèn d’aquesta visita és l’activitat que s’hi fa. Les dues sales són plenes de gent, gent jove bàsicament, asseguda al terra, dibuixant i copiant les obres. Si no portes el teu material, fins i tot t’ofereixen un paper de qualitat i uns llapissos. Enorme enveja per l’estima a les arts que hi ha en aquest país i que es constata en situacions com aquesta.
L’exposició de retrats de Cézanne està també força concorreguda, malgrat les divuit lliures (que si fas donació voluntària pugen a vint) de l’entrada. La tesi de l’exposició és que Cézanne es limitava a retratar el que veia i no pretenia fer emergir la personalitat o l’estat d’ànim dels personatges retratats. Malgrat tot, a mi, curiosament, el retrat que més m’agrada és un dels de la seva dona en què, a diferència de la gran majoria, porta els cabells desfets i denota, volgudament o no, una estat de malenconia.

Sortits de la Portrait, fem una visita ràpida a algunes sales seleccionades de la National Gallery. No deixaria mai de visitar aquest museu, absolutament brutal. Diria que tenen el millor de cada època, tot i que, per l’hora que és, ens hem d’acontentar amb els impressionistes, postimpressionistes –enamorat un cop més del Banyistes a Asnières de Seurat- i els holandesos del segle XVII: Vermeer, De Hooch i companyia. I ens hem de conformar també amb descartar les exposicions dedicades a la pintura monocroma –negre, blanc i grisos-, a la influència de Van Eyck en els prerafaelites, als quadres, dibuixos i pastels de Degas de la col·lecció Burrell i al pintor finlandès Gallen-Kallela , que sembla força interessant. I resulta que a la Tate Britain exposen ara els impressionistes francesos que van fugir a Anglaterra per la guerra francorprussiana. I resulta també que a la Tate Modern comença la setmana que ve una retrospectiva de Modigliani... Mare meva, quina ciutat!

***
I en passar per Charing Cross Road, sempre mirar la placa i recordar la llibreria del número 84, immortalitzada pel Helene Hanff..
I en sortir del metro de Tottenham Court Road, mirar sempre enlaire cap al cartell de la Central School of English i recordar aquell descobriment de Londres i, de retruc, del món, i pensar com n'érem de joves i que fugaç és la vida. Leopardi again.

22.11.17

Diari de Londres (III): Bloomsbury


Possiblement Bloomsbury sigui el barri literari londinenc per excel·lència. De fet, per als foranis, Bloomsbury és més un referent literari que no pas geogràfic. La plaça més bonica de Bloomsbury és sens dubte Bedford Square, trufada de plaques blaves a les façanes de les cases. De fet, tot el barri és ple de plaques que assenyalen que en tal o tal altra casa va viure algun personatge important en la història de la ciutat. Bedford Square és, però, de llarg, el meu indret preferit del barri. Hi passo una bona estona, caminant amunt i avall, mirant aquí i allà, fent fotografies. És primera hora de la tarda, però els fanals comencen a encendre’s i emeten una llum d'un altre temps, com tota l'atmosfera del barri. Georgiana? Victoriana? No sabria dir-ho amb certesa, en tot cas, una llum de sodi, de color ambre, com la que  projecta el sol a aquesta hora. El jardí central del square és tancat. Hi veig un esquirol, que aquí també és un tòpic, corrent per l’herba. Els arbres majestuosos es despullen ja per l’hivern. Els seus grisos contrasten amb els colors de les portes de les cases, vermelles, blaves, verdes. Quan m’he impregnat de l’esperit de Bedford Square i de les seves cases –em fixo especialment en una que acull una llibreria antiquària d’aparença infranquejable- creuo el barri fins Lamb’s Conduit Street, on es troba Persephone Books.


Persephone Books no és una llibreria a l’ús. De fet, és més un segell editorial i punt de venda dels llibres que edita. Però el lloc és bonic i especialment cuidat, com les seves edicions. Persephone Books està especialitzada en publicar llibres d’escriptores del segle passat, moltes d’elles oblidades. Desconec gran part, per no dir el conjunt, de les autores dels llibres que allí s'exposen, però en compraria molts, encara que fos per simple tsundoku. Cada exemplar porta un punt de llibre a joc amb el paper de les guardes. Aquest és només un detall dels múltiples que configuren aquesta iniciativa i aquest espai: pòsters, flors, ceràmiques, robes, una antiga màquina de cosir... M’emporto un exemplar –gratuït- de la revista de l'editorial i una selecció dels diaris de Virginia Woolf, que espero no em resultin molt difícils de llegir.



No he estat gaire estona a Persephone, però quan surto ja gairebé és fosc. M’encamino cap a la London Review Bookshop, uns carrers més enllà. A tocar de la llibreria hi ha una botiga de càmeres fotogràfiques clàssiques. L’endemà, quan hi tornem per comprar un rodet, el propietari fa una brometa amb el preu: twenty million pounds, please, diu. I el que em fa gràcia és pensar que quasi m’ho arribo a creure, vist el que es paga aquí per qualsevol cosa, excepte pels llibres, curiosament.
La London Review Bookshop és una llibreria més convencional, si no fos perquè té adjacent una cafeteria, permanentment plena, on fan uns pastissos esplèndids, a jutjar per l’aspecte. La llibreria stricto sensu és més que correcta, amb l’afegitó de ser també el referent d’una de les revistes literàries més prestigioses del país. Aquí s’hi fan presentacions i xerrades d’alt nivell –the best book events in the city, segons el seu web-, moltes d’elles de pagament. L’espai és gran, diàfan, potser el més ampli dels que  he visitat fins ara. Al pis de baix hi ha una bona secció de poesia i un espai de literatura infantil. En sortir, m’agrada veure-hi un aparador dedicat al merescudíssim premi Nobel Ishiguro.


21.11.17

Diari de Londres (II): Notting HIll


Surto de l’hotel per anar caminant fins al meu següent destí, la llibreria i agència literària Lutyens & Rubinstein, al cinematogràfic barri de Notting Hill. La passejada entre Bayswater i Notting Hill és més que agradable; transcorre entre carrers tranquils, de cases blanques, l’homogeneïtat de les quals es trenca de tant en tant per alguna façana acolorida sense complexos: rosa, blau fosc, groc pàl·lid...Tot i que és migdia, acompanya ja una llum que té un punt de crepuscular. Les fulles caigudes dels arbres, que tapissen les voreres, tampoc s’avergonyeixen del seu cromatisme desacomplexat: grocs, vermells, ocres, daurats... Això em fa tornar de nou al Londres tardoral de Connolly:

Ocre y Dorado. Cortinas y sillas ocres en Yeoman’s Row, baldosas doradas en el fuego, las hojas verdes a través de las ventanas con celosías, después las hojas amarillentas y finalmente las ramas negruzcas de los árboles (… )Cuando de pronto digo Otoño, al principio no veo otra cosa que ocres y dorados, después me vienen tres imágenes entrelazadas: el tapete de cuero ocre sobre mi sofá, los dos almohadones dorados, el vestido ocre de R. encima, su rostro y sus cabellos dorados (…) Un anochecer ventoso en Fulham Road, el ruido de los autobuses, el crepúsculo de noviembre mientras me alejo de los jardines de Elm Park entre remolinos de hojas caídas de los plátanos y los olmos que crecen muy juntos sobre el pavimento resbaladizo a causa de la lluvia; el remolino del cuarteto de Debussy  aunando la amplia curva de la calle y la depresión de mi corazón; caminando en este ventoso anochecer, cuando las farolas acaban de encenderse, calado por la lluvia, solo en la amplia calle, una calle ocre con luces doradas.

Jo camino de dia, sense pluja ni vent, sota la llum també daurada del sol i, en el meu camí, i a mesura que m’aproximo a Portobello Road, vaig trobant més botigues i cafès. Alguns d’aquest cafès tenen taules a fora, on la gent s’asseu a prendre alguna cosa, buscant el sol. Em fan enveja, m’asseuria jo també en una taula a dinar qualsevol cosa, en horari europeu, però vull entrar primer a L&R. La llibreria es troba a Kensington Park Road, carrer paral·lel a la concorreguda Portobello Road. A les parades del mercat d’aquest carrer en trobo un parell de llibres vells, que m’entretenen una mica. En una d’elles ofereixen una primera edició anglesa de 84, Charing Cross Road, la joia de Helene Hanff, però les 60 lliures del preu i, ja posats a filar prim, el fet que existeixi una edició americana anterior, em dissuadeixen. Llibres vells, vinils i andròmines diverses m’aparten temporalment del meu objectiu, però arribo finalment a Lutyens (no sense haver tret el cap abans a Books for cooks i a The Notting Hill Bookshop, on se suposa que treballava el personatge de Hugh Grant en la pel·lícula que porta el nom del barri, o potser ara ja és al revés).
Lutyens & Rubinstein és una llibreria petita -aquest serà el comú denominador, sense saber-ho prèviament, de totes les llibreries que aniré visitant-. La ubicació, el local, la façana, l'aparador, la decoració... la fan especialment bonica. A banda de llibres, ofereixen una selecció de papers elegants, targetes, bosses de roba i demés gadgets. Bado una mica pel local, abans de posar-me a mirar llibres. Agafo un full de paper, curosament dissenyat i imprès, que explica el servei de subscripcions d’L&R. Aquest és un altre punt en comú amb moltes d’aquestes llibreries londinenques: l’enviament periòdic (normalment mensual o bimensual) a una sèrie de clients de llibres seleccionats, i a voltes personalitzats, en funció dels gustos de lector. Em pregunto si aquest servei seria extrapolable al nostre país. No ho tinc clar del tot.
A la taula de novetats hi trobo un altre llibre que m’interessa: la correspondència de Proust amb la seva veïna del pis superior. Entre d’altres coses, en aquestes cartes Proust mira de persuadir la veïna perquè eviti fer sorolls molestos per a la concentració que requereix l’escriptura d’una obra monumental com la seva. Resisteixo novament la temptació.
On ja no la resisteixo és al pis inferior, on, enmig d’una taula em trobo amb The diary of a Bookseller, que resulta ser, com el seu nom indica, el conjunt d’anotacions diàries de Shaun Bythell, un esquerp llibreter de vell d’un poble d’Escòcia. No només el títol i el contingut són un reclam, també ho és la bella il·lustració de la coberta. Mentre m’estic al pis de baix, sento veus darrera les prestatgeries. No, no són imaginacions meves: en un moment donat, una d’elles corre com si fos una porta i en surt una senyora. Crec que al darrera s’hi fa algun tipus d’activitat. Quan pujo a pagar el llibre, la noia de la llibreria es congratula de la meva elecció i jo del seu tracte amable. M’acomiado i me’n vaig, no sense deixar de fer unes quantes fotografies del bonic exterior.


Diari de Londres (I): l'arribada


Escric aquestes primeres notes assegut al seient de l'avió. La pesadesa dels avions i dels aeroports resulta un tòpic d'una certitud absoluta, més després de llevar-se, com ha estat el meu cas, a les quatre del matí. S'asseu al meu costat una noia jove anglesa, emblemàticament rossa, d'una bellesa excessivament estandarditzada i de rostre lluent, quasi diria oliós, per excés de cosmètics. Es passa el viatge dormint. Jo me'l passo, com sempre, intentant encabir les cames en l'irrisori espai entre files, recolzant el cap a la carcassa de l'avió per mirar, també, d'agafar el son, sense acabar d'aconseguir-ho.
Llegeixo, amb l'afany d'aclimatar-me, uns fragments del dietari londinenc de Cyril Connolly, el mític crític literari impulsor de la també mítica revista Horizon. N'extracto ara uns fragments, que m'agraden especialment. Sobre l'estudi que lloga un jove Connolly a Knightsbridge:

Una hora soñolienta en la casa vacía, sentado en mi futura butaca, leyendo ociosamente mientras alguien desliza los dedos sobre el piano y los niños del barrio juegan en la calle; la tarde plomiza anuncia lluvia. Disfruto de las voces de los niños y del triste ruido sordo de su pelota cuando golpea contra los muros. Exploro la casa y me enamoro de ella. Una extraña intimidad, una sensación de posesión en la casa vacía, me siento como Childe Roland y creo que aquí podré escribir bien.

Tot i que després, el confort el fa canviar d'opinió sobre això d'escriure:

Soy cada vez más y más feliz, el otoño me embriaga, al igual que Londres, y Yeoman's Row y los niños del barrio y las tardes pasadas à l'ombre des jeunes filles en fleur. Cada vez se me hace más y más difícil leer o escribir.

Hi ha coincidència temporal en aquest apunt i el viatge que  he emprès: la tardor. Londres i la tardor: magnífica combinació. Després segueix Connolly reflexionant sobre la còmoda felicitat i cita una conversa amb l'historiador de l'art Bernard Berenson:

Yo me quejé de mi felicidad material, de que en estos momentos disfrutaba tanto de la vida que no se me ocurría ninguna idea más allá de una vaga meditación sobre las cosas materiales. Me dijo que no me preocupase. Las ideas ya te vendrán -dijo- pero la juventud se marchará.

Ja tenim aquí, doncs, aquesta joventut que fuig, leopardianament, que passa més temps fugint - o havent fugit-, que sent en si mateixa. Un dels temes eterns de la literatura... i de la vida.

***

Just abans d'aterrar, mentre l'avió va descendint, impressiona veure la plana eterna d'Anglaterra, un puzzle de camps verds separats irregularment per murs d'arbres de color de bronze. Els camps més protegits del sol matinal conserven encara una fràgil pàtina blanca de gebre, un efímer vestit hivernal.

***

A l'aeroport i fins agafar el tren, es repeteixen els episodis de gran pesadesa -cues, controls, multituds- vençuts gràcies a una certa letargia mecànica, més que no pas a l'estoïcisme o a la disciplina.
Al tren, observo per la finestra els suburbis de la ciutat: rengles i rengles de cases de maó brut, coronades per xemeneies marypoppinsianes. A la llunyania comencen a aparèixer els gratacels de la City i, de cop, ens trobem amb la mola de la central elèctrica reconvertida de Battersea, protegida per un immens mur de vidre. Creuem el riu entre un mar ferrós de rails i entrem a la vella estació de Victoria. Alegria immensa de ser, per fi, a Londres.

***

Agafo el metro a la mateixa estació de Victoria, fins a Sloane Square, on tinc el meu primer destí: John Sandoe Books. M'hi arribo caminant per King's Road, una mica avergonyit per rac-rac excessiu de la maleta que arrossego. Però sembla que l'elegància de Chelsea ho suavitza tot una mica.
En el meu darrer viatge a Londres, instal·lat precisament a Chelsea, vaig passar unes quantes vegades per davant de John Sandoe, sempre a primera hora del matí o al vespre, en horari de tancament. Aquesta vegada la llibreria és oberta. Abans d'entrar, miro l'elegant aparador, de fusta negra, coronat per la bella tipografia del rètol. Entro i deixo la maleta en un racó. Veig copes brutes en caixes i restes d'ampolles de vi, d'alguna celebració de la vigília. Regna una certa atmosfera de ressaca i em sap greu haver-me perdut la festa. Em sorprèn la limitació de l'espai, l'acumulació de llibres i un cert desordre. Em costa una mica orientar-me, però ràpidament trobo alguns llibres que compraria: una biografia d'Anthony Powell, una edició molt bonica de Tales of the Jazz Age, de Fitzgerald, amb daurats art déco a la sobrecoberta, i un llibre sobre el Londres ocult, amb testimonis de personatges que viuen en els límits -en tots sentits- de la ciutat. Aconsegueixo controlar-me i, de moment, no compro res: és absurd acumular molts llibre en un idioma que em costa esforç llegir. Pujo, això sí, al pis de dalt, on hi ha els llibres de butxaca i els de viatges. Em fixo en les fotografies d'escriptors que hi ha a l'escala i em sobta trobar-hi entre els grans mites de la literatura anglesa, Karl Ove Knausgard, tot i que també és un mite. John Sandoe Books em sembla una llibreria sòlida però potser n'esperava més.




(La traducció al castellà del dietari de Cyril Connolly és de Mauricio Bach. Pertany a Uno de mis Londres. Cyril Connolly, Obra selecta, Debolsillo).

14.11.17

Tsundoku

L'amic R., com aquell qui no fa la cosa, em passa això.
I, sí, de vegades no és possible llegir-los tots, però no puc estar més d'acord en què la seva mera presència emana confort.